15M: present o nostàlgia?

El retorn del moviment 15M a les places és un fet aquests dies. Aquí mateix hi tenen una pàgina dedicada i només cal fer una volta per plaça Catalunya per tornar-hi a veure les assemblees de fa un any. Molts ens preguntem, però, si el retorn del 15M és un acte de nostàlgia passatger d’un moviment efímer, o en canvi és una acció més d’un moviment ben viu. A favor de la primera tesi, la de la nostàlgia, hi ha arguments de tota mena. El principal retret al 15M d’ara fa un any és que no es va articular en un moviment organitzat i les disputes entre els membres del moviment i DRY sobre el registre ho corroborarien. A més a més, argumenten que l’impacte electoral del 15M fou nul, o fins i tot negatiu ja que el canvi de Govern espanyol allunyà encara més el poder polític de les posicions del 15M. Finalment, algunes experiències a Alemanya ( Partit Pirata) o a Itàlia ( 5 estrelles) fan pensar que era (o és) possible articular el moviment institucionalment i aquest deixà escapar les cites electorals de l’any passat. Tot plegat, ha portat més d’un analista a defensar tesis negacionistes que afirmen, ras i curt, la inexistència del 15M com a moviment. Què podem respondre davant d’aquest allau de crítiques? És un moviment viu el 15M? Lògica pròpia. Un aspecte clau és tenir present que la lògica de les accions al carrer no és la lògica electoral, ho deia en Jordi Muñoz avui mateix. El 15M és un moviment social i per tant, a priori, no busca legitimar el poder polític. Exigir-li que formi una alternativa electoral als grans partits és com exigir als grans partits que muntin assemblees al carrer, la cosa no va amb ells. Barris i pobles organitzats. Centrar-se en les manifestacions massives a les places per avaluar el moviment és menystenir el moviment de xarxa que ha generat el 15M. Per exemple, des de fa un any la majoria de barris de Barcelona disposen d’una assemblea pròpia d’indignats que ha vertebrat algunes protestes veïnals i ha donat veu a ciutadans que estaven despolititzats. Aquesta, però, és una mobilització “micro” que es fa lluny de les càmeres i els mitjans de comunicació. Mobilitzacions. Les mobilitzacions dels darrers mesos han estat, en certa mesura, organitzades de la mà de grups d’indignats. L’anomenada Primavera Valenciana, les actuacions dels iaioflautes la vaga general o les mobilitzacions contra els desnonaments han sorgit arran de l’empenta que donà la indignació d’ara fa un any. Perfil de l’ indignat. Les dades que tenim fins ara demostren que veure el 15M com un maig del 68 és un error. El perfil dels indignats no és exclusivament jove i estudiant, resulta ser força més heterogeni del que alguns apunten. Això sí, el posicionament ideològic és a l’extrema esquerra i hi ha coincidència entre ells en assenyalar els problemes principals: mercat financer, sistema educatiu o corrupció polític semblen ser els temes estrella. Eixos del 15M 2012. Finalment, l’evolució del 15M, també a les grans places, és una realitat. Mentre s’ha abandonat l’objectiu d’ocupar indefinidament els espais públics, a plaça Catalunya s’han organitzat els debats al voltant de sis qüestions més o menys concretes per mirar de treure’n propostes: serveis públics, repartiment del treball i la riquesa, habitatge, el no al rescat de la banca, la renda bàsica i en defensa de les llibertats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT