La quarta onada?

Les revoltes a Egipte d’aquests dies, conjuntament amb la rebel·lió a Tunísia de fa unes setmanes, ha fet pensar en un efecte dispersió pels països autocràtics d’Orient Mitjà. O de més enllà. Alguns s’han apressat a rememorar a Huntington i a recordar que el naixement de les democràcies segueix un patró cíclic i que ja fa temps que esperem la darrera onada democratitzadora. Segons el politicòleg americà, la història mostra que les democràcies han nascut durant tres grans onades, l’última de les quals va començar el 1974 amb la revolució de Portugal i, a grans trets, es va allargar fins els anys 90, període en què molts països es van democratitzar arran de la caiguda de la Unió Soviètica. L’argument de Huntington és senzill: un país es converteix en democràcia fet que, per efecte contagi, acaba “animant” a d’altres països a fer el pas. Els esdeveniments a Egipte, però, recorden més aviat una altra de les teories que en el fràgil terreny de les ciències polítiques causen furor. Em refereixo als camins que, segons Robert Dahl, pot emprendre un país per passar d’una autocràcia a una democràcia. El cas egipci, però, ens mostra com el trànsit de règims autoritaris cap a sistemes democràtics s’ha d’explicar, en ple segle XXI, utilitzant nous instruments. Abans de recordar la [criticada i doblement citada] teoria de Dahl, un breu repàs als esdeveniments del país del Nil ens ajudarà a situar-nos. El suport al règim de Mubàrak s’ha anat esvaint a mesura que les condicions econòmiques empitjoraven i les llibertats escassejaven. Particularment, la nova generació ha canviat les regles del joc. Més educada, urbana, més exposada a la informació que circula mundialment (vegi’s, per exemple, wikileaks) i, sobretot, amb menys paciència cap a unes estructures rígides i cap a una constitució dissenyada a mida pels partits governamentals. Algunes dades ho il·lustren. Segons l’enquesta “ Joves, energia emocional i violència política” (2005), el percentatge de gent que prefereix la democràcia a una altra forma de govern és superior entre els joves (veure gràfic). També ho és entre els professionals liberals.

En cas d’una crisi o de qualsevol espurna de revolta, i com si fos un guió prèviament establert arreu d’Orient Mitjà (o en d’altres països del món), la solució pels governants ha estat sempre la mateixa: liberalitzar lleugerament el poder i integrar l’oposició en alguna de les estructures de l’Estat. La idea podria funcionar (i ha funcionat en d'altres latituds), però la mesura no deixa de ser un pedaç dedicat a mantenir les regnes del poder. Amb alguns reductes dels teòricament contraris al règim dins del govern, s’aconsegueix dividir l’oposició i afeblir-la. Al cap d’un temps el patró és implacable: l’oposició es retira del Govern i el règim torna a tenir via lliure. R. Dahl deia que per accedir a un sistema democràtic es podien prendre dos camins: el primer, el de la inclusió, relatiu al del dret de tots els ciutadans majors d’edat de participar en la política. El segon, la contestació, basat en la liberalització del règim i en la competició política que permet el canvi de govern. És a dir, un país es democratitza perquè s’integren els ciutadans en el mecanisme democràtic (en el qual el sufragi universal és la màxima expressió) o perquè es crea competició entre elits polítiques. El lector atent haurà vist que el president egipci ha intentat (emmascarat seria la paraula) un procés semblant al segon. Al principi els Germans Musulmans van obrir fa uns anys una escletxa al règim que va quedar, però, en un no res. Malgrat tot, el que ha passat a Egipte sembla més aviat un procés de contestació. Segons Dahl, la inclusió de tots els ciutadans en les decisions polítiques havia de ser un procés permès per les elits i autoritzat des de dalt. A grans trets, l’objectiu de la inclusió era disposar d’una àgora pública, en què els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats d’expressar les seves preferències. El món, però, ha canviat. L’“ àgora pública” ha sorgit des de baix, amb internet com un dels seus màxims protagonistes. Ja no és necessari “permetre” que els ciutadans deliberin sobre qüestions públiques, perquè hi ha canals paral·lels que ho permeten. Això, però, no situa la situació egípcia en un camí sense retorn cap a la democràcia. L’escenari és incert, atès que el règim va molt més enllà de Mubàrak. Hi ha un acudit força popular entre els egipcis que il·lustra la situació. Es veu a Déu llegint un diari i adonant-se que Mubarak ha segut al tron d’Egipte des de fa tres dècades. Immediatament ordena a l’arcàngel Gabriel que expliqui al president que és l’hora de donar el poder al poble. “Sí? Per anar a on?”, diu Mubàrak. Amb tot, la pregunta segueix encara sense resposta. La inclusió ja sembla haver fet els primers passos des de baix. Ara falta que les elits politiques facin el pas. Mubàrak probablement ja no hi serà; seran els actors polítics els que hauran de decidir el camí. De retruc, potser dibuixen el camí d'altres possibles.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT