29-M: un sindicalisme nacional?

Les mobilitzacions massives d’ahir diumenge contra la reforma laboral han servit perquè els sindicats ensenyin múscul al Govern espanyol; si aquest vol evitar la vaga, diuen, haurà de negociar. Més enllà de la idoneïtat de la convocatòria i la seva possible efectivitat en aquest post volem centrar-nos en la convocatòria de la vaga general a Catalunya. A casa nostra la vaga general va ser convocada des de Madrid, quan CCOO i UGT sembla que es van posar d’acord per convocar-la conjuntament. En canvi, al País Basc (també a Galícia) la vaga havia estat convocada tres setmanes abans pels sindicats bascos. La falta de sindicats que no depenguin de Madrid ha fet que a casa nostra els referents majoritaris dels treballadors siguin CCOO i UGT. Al gràfic que veuen a continuació comparem els resultats de les eleccions sindicals l’any 2010. Mentre al País Basc ELA i LAB sumen la majoria de delegats sindicals, a Catalunya UGT i CCOO controlen un 90% de la representació dels treballadors. Evidentment, aquesta situació és desigual si la desglossem per sectors (La USTEC per exemple és majoritària a l’educació pública), però aquí parlem de dades generals. Les causes d’aquesta situació tenen a veure amb el desenvolupament històric del catalanisme i no han estat del tot explicades. L’evolució de CCOO (la denominació CONC ha caigut en desús) que aparcà l’àmbit nacional per tenir com a referent l’àmbit estatal i la manca de força d’opcions com la Intersindical-CSC (261, 0,5%) o la COS (19 representants, 0,03%) poden ser-ne part de l’explicació. Catalunya és molt lluny, a hores d’ara, de tenir un referent sindical propi com són ELA o LAB al País Basc.