La tribu i el nosaltres

Demà un membre del Pati serà a Òmnium Cultural per parlar del Quebec juntament amb el professor Josep Sort convidats per en Joaquim Colomines.I el fet és que mentre preparàvem la conferència ens hem retrobat amb les paraules del primer ministre quebequès Jacques Parizeau el vespre del referèndum del 30 d’octubre del 1995: els famosos mots malheureux. Immediatament hem pensat en l’article que publicava ara fa uns dies l’Eduard Voltas i que resumia en una frase: “amb la tribu no n’hi ha prou per guanyar”. Voltas feia un senzill càlcul matemàtic per demostrar que comptant exclusivament amb els que declaren sentir-se “només catalans” no n’hi ha prou per assolir la independència: cal un projecte inclusiu. L’Albert Branchadell ja va comentar que Voltas s’excedia una mica amb els números (una part dels “igual d’espanyols que catalans” o els bilingües també votarien secessió) però que li subscrivia la tesi recordant que també seria vàlida si féssim referència als catalanoparlants. Branchadell ens oferia exemples de secessions reeixides (molt allunyades del nostre context polític) que han generat estats “fallits” amb tota mena de conflictes ètnics precisament per haver basat el seu projecte d’estat en “la tribu” majoritària. Una de les lliçons del referèndum fallit del 1995 al Quebec fou precisament la que apunten Voltas i Branchadell. Salvant totes les distàncies amb Catalunya, que són moltes, el govern secessionista del PQ només va saber mobilitzar la tribu, els purs et durs, les québécois de souche...I no només això, sinó que el vespre dels comicis un Parizeau frustrat i un xic ressentit, el Sí havia perdut per mig punt percentual, pronuncià un discurs rebel·lador revelador. Parizeau, Primer Ministre de tots els quebequesos, s’adreçà a la multitud que cantava l’himne nacional per dir: hem perdut, però “ nosaltres hem votat un 60% que sí, la propera vegada només cal que votem un 62-63% i haurem guanyat”; el nosaltres, no cal dir-ho, eren els francòfons. Per acabar de brodar el discurs Parizeau culpà de la derrota als “diners” i al “vot ètnic” referint-se, probablement, al suport econòmic que havia rebut la campanya del No i al vot de les minories ameríndies i anglòfona. L’expressió sonà tan malament que alguns fins i tot van pensar que es referia al lobby jueu de Montreal tradicionalment federalista (unionista). Parizeau diguem, descriptivament, tenia tota la raó del món, les dades corroboren la seva idea: foren els francòfons els que donaren suport a la secessió. El dany psicològic de les paraules de Parizeau i la constatació de la fractura social que apuntaven les dades feren repensar al Partit Quebequès la necessitat de bastir un projecte nacional més inclusiu i feren sorgir també veus que apuntaven allò que deia en Jaume López rebatent en Toni Soler: “La nostra senya d'identitat bàsica -la dels independentistes, vull dir- és l'amor pels nostres conciutadans, la preocupació per les injustícies que patim junts, la corresponsabilització per aconseguir una via per sortir-nos i l'esperança que lluitant colze a colze, sabent que anem tots en el mateix vaixell, aconseguirem deixar enrere una insuportable i indigne situació de maltracte. I amb l'horitzó d'aquesta esperança, podem fer lloc per a que remin als que pensen que la nostra nació és Catalunya, o els Països Catalans, o qui en tenen vàries, o cap (...)”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT