A voltes amb el CEO i el missatger

Potser és perquè la vida del tertulià és molt dura i, si no es crea polèmica, no et renoven el contracte. Potser també perquè a les facultats de periodisme no s’ensenya prou bé a llegir enquestes -a interpretar-les- i, esclar, no demanarem la lluna en un cove. O qui sap: és molt més fàcil elaborar un argument crític que posar-se a elucubrar sobre teories diverses. Quina gossera, que dirien els valencians! Sigui per la raó que sigui, recentment hem tornat a viure el típic cas de “ matar el missatger”. En el programa Els Matins de TV3, José Antich, director de La Vanguardia, va criticar els resultats de la recent enquesta ( aquí) realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió ( CEO), institució que sembla que està predestinada a rebre les crítiques de tothom, sigui per A o per B, però gairebé sempre reproduint vells tòpics i idees malinterpretades de forma volguda. La crítica a les enquestes és un tema que hem tractat diverses vegades, fet que no significa que no hi haguem de tornar, no fos cas que la idea no calés. Anem veient punt per punt el que ha dit el ‘virrei’ de La Vanguardia. “Si ens portessin una enquesta on només apareix el vot directe i no la feina científica, la tornaríem. Jo no la pagaria”. La gran diferència és que La Vanguardia és un diari i el CEO, no. Els diaris apliquen l’anomenada “cuina” per tractar la intenció de vot, dada que el CEO mostra sense cap tipus de tractament. Què vol dir això? Hi ha gent que diu que no votarà i després ho fa. Altra diu que votarà per un partit i després canvia. Tot això està estudiat i, normalment, els equips tècnics apliquen unes correccions que acaben donant uns escons determinats. Des d’aquí hem dit alguna vegada que també estem a favor de fer “cuina” ( aquí). Ara bé, és una opció legítima no fer-ho i tenen també raó des del CEO que, quan la facin, se’ls criticarà per escombrar cap a casa (ves a saber de qui). Per cert, La Vanguardia no ens diu quina és la seva cuina. Cap diari ho fa. Per tant, no podem saber si aquesta “feina científica” a la qual Antich al·ludeix és, això, científica, o els resultats tenen la intenció d’“ajudar” o “perjudicar” alguna opció política. Les interioritats dels diaris, per desgràcia, no les sabrem mai. “Està mal feta”. Si per mal feta s'entén que s’ha agafat una mostra aleatòria de 2.500 catalans estratificada per províncies i dimensió de municipis, aleatòriament per quotes de sexe i edat, aleshores la resposta és negativa. O positiva: però aleshores les enquestes de La Vanguardia també ho estan, de “mal fetes” (i amb una mostra de 1500 persones menys!). Si per “mal feta” s'entén que no surt el que ell vol, aleshores sí, està mal feta, però si algun dia surt en una enquesta que La Vanguardia és el diari més imparcial, també ho estarà, de mal feta? (per cert, GESOP, l’empresa que ha treballat pel CEO, no deuen estar massa contents amb el Grup Godó; no és massa bonic que et vagin criticant les enquestes dient que estan fetes “a lo bruto”...). “Els catalans som molt contradictoris, pensem una cosa de dia i una altre de nit. Les dades que surten són contradictòries”. Primer, per saber-ho hauríem de fer una enquesta de nit. Segon, si la pregunta canvia, a vegades la resposta també. La Vanguardia el setembre de l’any 2010 deia que la gent “que estava a favor” de la independència era d’un 40% (47% el juliol). El CEO situa la xifra en un 45%. No sembla que les xifres variïn massa. També és contradictòria l’enquesta de La Vanguardia? “Hi ha el doble de gent que està a favor de la independència? Jo no la veig”. Les enquestes diuen el que diuen, mostren tendències (sobretot quan s’usa la mateixa pregunta), posicionaments generals... Evidentment, si sóc militant independentista, la xifra em semblarà baixa; si sóc unionista, em semblarà exagerada. Són les anomenades “ulleres ideològiques”! En fi, els missatges mai plouen al gust de tothom. Ja ho deia Hobbes, “ els que aproven una opinió, l’anomenen opinió; els que estan en contra, la consideren una heretgia”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT