27: ‘BEAU TEMPS’, D’APEL·LES FENOSA

“Hem de fer coses que diguin «bon dia!»”

Amb Giacometti i Moore, Fenosa representa l’escultura europea de després de la Segona Guerra Mundial, en el seu cas marcada per l’optimisme

Daniel Romaní
4 min
“Hem de fer coses que diguin «bon dia!»”

Deia Carles Capdevila que havia reaprès a caminar a la cinquantena. I en recollia una munió d’avantatges. “Amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats, perquè ens diem coses que no ens havíem dit, perquè quan ja estàs una mica cansat i concentrat, la ment funciona d’una altra manera, ets més sincer, més directe o més profund”, va escriure. “Mai no és tard per aprendre a caminar”, reblava.

Avui dia es camina molt menys. Temps enrere era habitual veure gent fent llargues caminades per la carretera, en alguns casos perquè no es podien permetre pagar el transport. Ara a tot estirar hi veiem grups d’esplai que van xino-xano.

Apel·les Fenosa va anar a peu de Barcelona a París dues vegades, i un cop fins a Madrid. Anant a la capital d’Espanya va viure un munt de peripècies -va picar-lo un escurçó, entre d’altres coses-. “Va arribar a Madrid amb espardenyes i al Museu del Prado no el van deixar entrar”, m’explica l’escultor Philippe Lavaill a la seu de la Fundació Fenosa, situada al rovell de l’ou del Vendrell.

Fenosa era un personatge obstinat, que anava a contracorrent. Volia sentir-se lliure. “Els diners són l’enemic, cal matar-los!”, exclamava. “Tenia des de petit un tremolor a la mà esquerra. A l’escola, quan li feien la típica pregunta sobre què volia ser de gran, ell ja deia: «Vull ser escultor!» I, esclar, vist el tremolor, era la riota de tots”, m’explica Lavaill, que va treballar amb Fenosa durant força anys, després d’haver col·laborat amb Dalí.

“Fenosa està fora de qualsevol estil, no entra en cap casella, ni en el Noucentisme, ni en el surrealisme, ni en el cubisme...”, diu en Philippe, expert en escultura amb una pila de materials, inclòs el gel: va ser capità de l’equip de Catalunya al simposi d’escultures de gel al Quebec durant deu anys.

El fang també venia de París

El fang també venia de París Nascut a Barcelona l’any 1899, Apel·les Fenosa va instal·lar-se a França, però el 1929 va tornar a la seva ciutat natal amb motiu de l’organització d’una exposició individual a la Sala Parés. Va viure amb entusiasme els anys de la República. L’any 1939 va instal·lar-se, exiliat, novament a França. I va tornar a Catalunya el 1957, quan va començar a passar els estius en aquesta casa del Vendrell on soc ara, un magnífic edifici del segle XVI, d’estil renaixentista. Me l’imagino buscant petxines a la platja, amb molt poca gent -el boom del turisme va arribar més tard-, conversant amb poetes a la vora del mar. No només ell venia de la capital de França. El fang també el feia portar de París, un fang gris, més fi.

En Philippe em guia per les sales de la Fundació Fenosa, que acull una excel·lent selecció d’escultures en terra i bronze. Una de les sales és plena a vessar d’obres de mides petites, de terracota. Tanagra, se’n diuen. Imagino que les feia petites per una qüestió de pressupost. Arribem finalment al jardí, on hi ha, entre diverses peces de gran format, totes de bronze, la que cerco avui, Beau temps, tota rugosa, amb solcs, com tantes escultures de Fenosa (detestava les escultures massa polides). “És un àngel que significa la pau -em diu en Philippe-. Forma part d’un cicle d’escultures sobre la pau i la guerra”.

Al peu de Beau temps veig que hi ha dos anys: 1978-1985. Semblen els del naixement i la mort d’un infant. Abans que l’hi pregunti, en Philippe, veient que miro les xifres fixament, m’ho aclareix: “És la data de l’inici de la realització de l’escultura i la d’acabament. En algunes tardava molt: les feia d’argila, i després les duia a fondre a Valls. Sovint no tenia ni un duro per a la fosa i havia d’esperar”, em diu. “Jo vaig fer-ne les ales, de Beau temps ”, diu amb emoció. “D’això ja fa tres dècades”, recorda. I de cop arrufa el front: “Fenosa era un perepunyetes: «Aquest braç, fes-lo una mica més baix». I quan ja estava avall, deia: «Ara, una mica més amunt!»”

“És un exemplar únic?”, pregunto a en Philippe. “No, en va fer cinc, de Beau temps. En feia com a molt set, que és el màxim per ser considerat peça única”.

“Fins a la seva mort, l’any 1988, Fenosa va ser ignorat pels historiadors francesos pel fet de ser un català de l’Escola de París, i pels catalans just pel contrari”, sosté Josep Miquel Garcia, que va ser delegat d’Arts Plàstiques de la Generalitat i actualment és el director de la Fundació Apel·les Fenosa. “Fenosa va viure i conviure amb l’excel·lència de la cultura de la meitat del segle XX. Va ser amic d’escriptors catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Carles Riba, i també de Jean Cocteau, Paul Éluard, Tristan Tzara, Francis Ponge, Pablo Neruda, Pau Casals... Picasso l’adorava i va comprar-li més de 120 escultures per a la seva col·lecció personal. De cap artista contemporani n’havia comprat tantes!”, diu en Josep Miquel.

“Fenosa és contemporani de Giacometti i Moore. Tots tres representen l’escultura europea després del desastre de la Segona Guerra Mundial. Tots tres representen figures exemptes. Giacometti no troba solució a la humanitat, amb figures angoixants. Moore forada els cossos. Fenosa, per contra, com demostra Beau temps, creu en la humanitat i és optimista. Esguerro sobre esguerro, la humanitat avança”. Fenosa ho explicitava molt clarament quan deia: “Hem de fer coses que diguin «bon dia!»”

La relació amb Coco Chanel

Apel·les Fenosa i Coco Chanel van mantenir una relació amorosa el 1939. Uns anys més tard, la prestigiosa modista francesa va fer el vestit de núvia per a la futura esposa de Fenosa, la Nicole. Fenosa i Coco també van fer alguna feina junts: ell va col·laborar en la realització dels objectes del ballet Bacchanale, de Dalí. Una de les figures executades per tots dos és, per exemple, el cap de Leda, una imatge molt daliniana. El ballet Bacchanale s’havia d’estrenar a Londres el setembre del 1939, però la Guerra Mundial ho va complicar. Finalment es va estrenar a Nova York al novembre. L’exposició Coco Chanel - Apel·les Fenosa i el Ballet Bacchanale, que hi ha a la Fundació Fenosa (Premi Nacional de Cultura 2017) fins al 30 d’octubre, mostra la relació professional entre Fenosa i Chanel i reprodueix alguns dels objectes realitzats.

stats