Una de les funcions essencials de la canònica de Vilabertran va ser acollir pelegrins. Estava situada en una cruïlla de camins: de nord a sud, el camí que creuava els Pirineus per Panissars -avui seria el pas del Pertús - i d’est a oest el camí dels Pirineus amb la costa (Ripoll, Camprodon i Besalú amb Castelló d’Empúries i el port de Roses). Actualment cada estiu reuneix persones vingudes d’arreu en ocasió de la Schubertíada, que ara celebra els 25 anys. La d’aquest any se celebra del 17 d’agost al 3 de setembre. Cal destacar la interpretació de la integral dels quartets de corda de Beethoven per part del Quartet Casals - fa 101 anys que no la toca un quartet català -, la participació del pianista escocès Malcolm Martineau i la violinista Muriel Cantoreggi, i de Javier Perianes, pianista que acaba d’enregistrar el seu primer disc dedicat a Schubert.
L’enigma de la ‘vera creu’
No se sap qui la va regalar. Potser els reis Jaume II i Blanca d’Anjou? Està feta amb fusta de roure i recoberta amb làmines d’argent
Com és que la creu d’orfebreria més gran de Catalunya es troba on va haver-hi una petita comunitat de canonges i no pas en un monestir o una catedral? Ho rumio quan soc davant l’extraordinària Creu de Vilabertran. Quan ara fa un any vaig visitar per primer cop la canònica d’aquest municipi de l’Alt Empordà, l’element que més em va sorprendre, a part del magnífic claustre, que sembla quadrat però no ho és del tot, és aquesta creu, no només per les seves filigranes sinó també per les dimensions: fa ni més ni menys que un metre i mig d’alçada i un de punta a punta dels braços. No és pas que la canònica sigui petita, és la creu que és de grans dimensions. És com un transatlàntic en un port de pescadors, un piano de cua en una classe de P3, un quiròfan en un dispensari, un ascensor en una casa de dos pisos, un plat de suquet de peix en un menú o un matalàs per dormir en una cabana enmig del bosc.
“No tenim cap dada per respondre quin és el motiu pel qual una creu tan gran forma part de la canònica, tot i que hi ha la possibilitat que fos un regal reial”, diu Marina Miquel, responsable de l’àrea de monuments i jaciments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. “El 1287 es van casar aquí JaumeII i Blanca d’Anjou (ella tenia tan sols 12 anys i ell uns 28), un enllaç que va resoldre el conflicte bèl·lic entre França i la Corona d’Aragó. I se sap que pocs anys després a Vilabertran hi ha aquesta magnífica creu -explica la Marina-. A més, fa una desena d’anys, quan es va desmuntar la creu per restaurar-la, en un dels medallons s’hi van trobar uns petits fragments de paper de principis del segle XIV on diu en llatí que la peça està vinculada a un taller de Girona”. Així, doncs, la creu es va fer a prop de la canònica. Però el motiu... Un enigma!
“Portaràs la creu?”
“No hi donàvem gaire importància; no érem conscients que dúiem un veritable tresor”, diu Martí Pujol, que va dur fa anys unes quantes vegades la Creu de Vilabertran, la vera creu, com l’han conegut sempre els habitants del poble. “«Portaràs la creu?», ens deia el mossèn. «Quina? La gran o la petita?», li responíem”. La petita la passejàvem el dia de Corpus per tot el poble, i la gran, per a les grans ocasions, pel claustre: el dia de la Santa Creu (3 de maig), la Mare de Déu d’Agost i per Sant Ferriol (18 de setembre; el diumenge més proper)”, recorda Martí Pujol. A banda i banda del que duia la creu hi caminava una persona amb un pal amb una U al capdamunt, que posava ben a prop del braç de la creu per protegir-la, per si queia.
“Durant la Guerra Civil, els meus avis la van amagar dins d’un armari de casa seva. Però un dia van venir a buscar-la. Deien que se l’enduien a París -explica en Martí (era per a l’exposició Art catalan que es feia a la capital francesa)-. I, esclar, pensàvem que no tornaria”. De fet, va marxar a principis del 1937 i no va tornar fins al 1940, un període llarg per ser només un préstec d’una exposició. “Els francesos s’han emportat un grapat de coses de Vilabertran. La magnífica biblioteca de la canònica, per exemple. Però just després de la Guerra Civil va tornar la creu”, diu en Martí amb un ample somriure, mentre em mostra el full d’invitació de la “ fiesta cívico-religiosa ” que es va celebrar a l’inici del franquisme per celebrar el retorn de la vera creu. “A Vilabertran tenim poquetes coses... però les estimem molt. Tot és horta. Com a elements de patrimoni, tenim la creu, la canònica i la Torre d’en Reig”, explica Martí Pujol. La Torre d’en Reig és un edifici modernista que destaca per la seva torre cilíndrica del capdamunt, que és un excel·lent mirador de bona part de l’Empordà. És la seu de l’Ajuntament i també de l’escola municipal. “La mainada ha fet força malbé les parets, és normal, esclar. A Vilabertran hi ha molta mainada, jo no havia vist mai tanta mainada, no sé d’on surt”, diu en Martí.
La Creu de Santa Maria de Vilabertran, del segle XIV, és actualment a la capella gòtica de Rocabertí de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Està feta en fusta de roure i recoberta per fines làmines d’argent sobredaurat molt treballades.
Els medallons dels braços estan decorats amb pedres precioses i camafeus reaprofitats d’època grecoromana. A la cara principal hi ha la figura del Crist crucificat, amb quatre petits cercles en què hi ha representats els evangelistes. Als dos braços laterals hi ha sant Joan i la Mare de Déu, a la part superior un àngel sostenint el sol i la lluna i a la inferior possiblement Adam o Llàtzer. Malgrat que la seva decoració és gòtica, té la forma típica de les creus romàniques.
“Hi ha historiadors de l’art que qüestionen que originàriament fos una creu processional; jo crec que sí que ho és”, subratlla Marina Miquel, i revela una de les anècdotes que més recorda de quan fa una desena d’anys se la van endur per restaurar, a iniciativa del Museu d’Història de Catalunya i el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya: “En obrir l’església per emportar-nos-la, diferents veïns van venir a veure què passava. «Aquesta creu tornarà, oi?», deien, amb la veu i la mirada. No les tenien totes. «Sí, sí, només volem dignificar-la», responien els responsable de la Generalitat”. Era el primer cop que la creu marxava després de la Guerra Civil. Ara no hi ha res que faci pensar que marxarà altre cop.
