Trobo que la Vall d’Aran continua estant lluny de tot, o de gairebé tot, encara que des del 1948 s’hi pot accedir pel túnel de Viella. Recordo que els meus pares hi van anar de viatge de noces, als anys 60, i els semblava tan lluny com Mallorca, un altre destí habitual un cop casats previ als vols low cost. Vinguis d’on vinguis, hi ha una quilometrada per arribar a la Vall d’Aran.
Un cop passat el túnel, però, ja hi ets. I tens Viella, la capital, als peus. Viella i Mig Aran té uns 5.000 habitants, si fa no fa la meitat de la població de la vall, i uns quants atractius, com l’església de Sant Miquel, un petit temple romànic especialment reformat el segle XVI i del qual queden alguns vestigis.
Quan hi entro fan missa. Cada vespre en fan. Compto una vintena de persones assistint-hi, gairebé tot dones. Hi ha algun grupet però la majoria estan soles. Tothom s’ha situat al punt exacte en què hi ha la distància màxima entre tots els altres. Soc al cor del Pirineu però es reprodueixen els mateixos hàbits que al metro o a l’autobús urbà. Jo faig el que hi veig fer, i em poso al màxim de distant, que és al final del temple a la dreta, prop del Crist de Mig Aran.
Just al seu davant hi diu: “ Ofrenda 10 céntimos de euro. Con cualquier moneda ”. I en majúscula, perquè quedi ben clar: “ Billetes no ”. No fos cas que algú es pensés que proporciona canvi. Els ciris d’aquesta ofrena al Crist de Mig Aran són elèctrics. Esclar, encendre el ciri al costat de la fusta d’aquest tresor romànic seria temerari.
El temple acull uns quants tresors patrimonials. Em crida l’atenció el retaule major, de fusta policromada, del segle XV, entre altres coses perquè la taula del sant sopar és rodona. Aquí tots -els apòstols- estan agrupats, molt ben posats, a diferència dels que omplim l’església. Un sopar al voltant d’una taula rodona comporta harmonia... i ningú se sent desplaçat!
M’acompanya Elisa Ros, tècnica de patrimoni de la Vall d’Aran. “Aquest Crist pertany a un davallament, oi?”, m’aventuro a dir. “Sí, esclar. La mà que hi ha al costat dret del tors suggereix que Crist formava part d’un conjunt d’un davallament. La mà és de Josep d’Arimatea”. I penso que la posició de Crist, mig tombat, amb els ulls clucs, també ho suggereix.
“Per què hi té aquest forat a l’abdomen?”, pregunto a l’Elisa. “Podria ser un reliquiari o un anclatge, ja que les figures deurien ser grans i probablement estaven fetes de parts diferents, encaixades”, em respon. També podria ser que el forat no fos original, sinó el resultat de la fragmentació posterior, o que s’haguessin buidat les figures perquè no pesessin tant, penso.
“De davallaments de la Creu se’n conserven dos de sencers, el d’Erill la Vall, repartit entre el MNAC i el Museu Episcopal de Vic, i el de Sant Joan de les Abadesses, in situ, i van ser freqüents en esglésies de la Ribagorça, a més d’aquest de la Vall d’Aran. A la Vall de Boí, a més del d’Erill la Vall, en conservem un d’incomplet a Santa Maria de Taüll, i dues figures de la Nativitat de Durro (el Crist va ser destruït durant la guerra i només en queden dues)”, explica Imma Lorés, professora d’història de l’art de la Universitat de Lleida. “Aquests grups escultòrics eren formats per set figures: Crist, que era al centre mentre era desclavat de la Creu per Nicodem i Josep d’Arimatea, la Mare de Déu, Sant Joan evangelista i les figures dels dos lladres a la creu, els que van ser crucificats amb Crist”, detalla Imma Lorés.
El basc Antonio Fernández de Ortega ha esculpit tot un davallament amb els personatges de Crist, la Mare de Déu, Josep d’Arimatea, Nicodem i Sant Joan, prenent com a referència el Crist de Mig Aran i els diferents davallaments romànics. Aquesta reproducció es pot veure al santuari de Mig Aran. El Crist de Mig Aran sencer reproduït per l’artista basc, amb les proporcions del cap i del tors del Crist de Mig Aran que s’han conservat, fa dos metres d’alçada.
El Crist de Mig Aran s’ha atribuït a l’anomenat Taller d’Erill, però això no està gens clar. Potser sí que va haver-hi intercanvi d’escultors o alguna mena d’influència. “S’ha dit sempre que és del Taller d’Erill, però aquest suposat taller és una invenció que no té cap base. El cert és que tenim tota una sèrie d’escultures en fusta de mida natural o gairbé natural a la zona de la Vall de Boí que tenen trets comuns”, diu Imma Lorés.
Se sap que el Crist de Mig Aran es trobava a l’església de Santa Maria de Mig A ran i que els agustins que hi residien feien referència a un braç d’aquest Crist, que no s’ha conservat. L’església de Mig Aran va ser un polvorí durant la Guerra Civil, i es va fer explotar quan entraven les tropes nacionals a la Vall d’Aran. Per sort, abans havia sigut espoliat -altrament, el Crist hauria quedat fet cendres- i se’l van endur a l’estranger. El Crist de Mig Aran va ser localitzat a Zuric i va tornar a la Vall d’Aran l’any 1940, en plena Segona Guerra Mundial, coincidint amb el retorn de diverses peces del patrimoni espanyol. Mentre estava a l’estranger es va aprofundir en el seu estudi i va créixer la seva valorització. Tot i que només en tenim un fragment, el Crist de Mig Aran és considerat una de les peces cabdals de l’escultura romànica catalana.
Joanchiquet, una excel·lent mostra de casa rural aranesa
El 6 de setembre tenen lloc dues visites teatralitzades a l’Ecomuseu de Joanchiquet de Vilamòs (a les 13.00 hores i a les 18.00 hores). Es tracta d’una proposta excel·lent per conèixer una casa aranesa. Joanchiquet es troba al carrer Major de Vilamòs, un dels pobles que més bé ha conservat l’arquitectura tradicional de la Vall d’Aran. És el prototip de casa tradicional aranesa anomenada auviatge, formada per un conjunt d’edificis -una casa, les bordes, el colomar... - que s’estructuren al voltant d’un pati tancat on hi ha també un hort ( casau ) i un petit camp de fruiters ( vergèr ).
La visita teatralitzada a Joanchiquet permet conèixer com era temps enrere aquest casalot que durant deu generacions va pertànyer a la família Aunós, una de les més benestants no només de Vilamós, sinó també de tot el Baix Aran.
http://www.ara.cat/especials/joiespatrimoni/Coneix aquí tots els tresors del nostre patrimoni
