“La reforma d’una casa és un estímul per a tot arquitecte, fins i tot en alguns casos pot ser superior al de fer una casa nova de trinca”, em diu el meu pare, arquitecte, que avui m’acompanya. De les diverses reformes que ha firmat, una de les que trobo més reeixides és la d’un edifici del segle XVI, al centre de Malgrat de Mar, que ha tingut un munt d’usos: hospital, casino, cooperativa de consum... que va transformar, respectant els elements històrics, per acollir una biblioteca. “Crec que Jujol va tenir força llibertat en la reforma de la Casa Bofarull, el van deixar fer i desfer”, em diu el pare, de camí. Ho confirmo de seguida que hi entrem.
Un dels llocs on més va deixar anar la creativitat és, sens dubte, la torratxa, on hi ha el tresor que em porta avui fins a aquesta casa dels Pallaresos, prop de Tarragona. A la coberta hi ha un porró, encastat al trencadís, cap per avall -com es posa quan es beu vi-, tres plats, dues tasses i fragments de peces de ceràmica. El conjunt forma una taula parada a dalt del cel.
“Per què va posar-hi un porró?”, pregunta el pare a la nostra amfitriona, l’Anna Manent, propietària de la casa. “Suposo que perquè una de les riqueses de la casa era la producció de vi. Aquí sempre s’ha treballat la terra: hem tingut vinya, garrofers, oliveres, avellaners, blat i un ramat d’ovelles”.
El fet que hi hagi objectes al capdamunt d’un edifici, com un divertimento, em transporta a obres d’artistes trencadors i al sostre d’alguns edificis de Gaudí, amb qui Jujol va col·laborar estretament. “Referir-nos als collages de Picasso i Braque, a l’amuntegament d’objectes personals i quotidians de Schwitters o als poemes impronunciables de Ball per explicar Jujol no se’ns hauria de fer estrany”, diu Guillem Carabí, arquitecte i autor del llibre La transformació com a procediment. La reforma de la Casa Bofarull (1913-1933), de Josep Maria Jujol, i professor de la Universitat Internacional de Catalunya.
Més amunt de la coberta piramidal on Jujol va enganxar el porró i la vaixella hi ha un parallamps, que també fa de penell. Té la figura d’un àngel. Jujol era un home profundament religiós (mentre dibuixava a les parets dels edificis que els paletes acabaven d’aixecar, resava o cantava, o feia totes dues coses alhora). A la Casa Bofarull hi ha més signes religiosos, com l’“Ave Maria” de la porta d’accés.
No només veig vaixella al capdamunt. De fet, a les diverses estances interiors també n’hi ha, a més de mobles o electrodomèstics antics que permetrien viure-hi (actualment la casa es pot visitar, amb prèvia reserva). Sembla que els residents hagin sortit un moment. Fins i tot el piano és obert. El meu pare, que va triar dedicar-se professionalment a l’arquitectura però que tenia com a segona opció el piano, fixa els ulls a la partitura: ah, és l’himne del Barça!
Un dels indrets més bonics de can Bofarull és la galeria exterior, situada al primer pis. Em sorprèn el color de la paret, d’un blau intensíssim -el mateix de l’escala interior- que contrasta amb el verd de les vinyes. Des d’aquesta galeria veiem una magnífica reixa feta amb eines velles de pagès en desús. “Mira aquest drac!”, diu el pare. “Treu aigua en comptes de foc”. “És un drac insecte”, precisa Anna Manent. Efectivament, té unes potes ben primes. He recordat el que em va comentar el crític d’art Daniel Giralt-Miracle a la Finca Güell, a Pedralbes, sobre la munió de dracs que van fer els arquitectes modernistes.
Però Jujol és modernista? En tot cas, un Modernisme tardà. Segons Guillem Carabí, l’arquitectura de Jujol és “lluny d’ostentacions modernistes i de monumentalitats noucentistes: no n’era conscient, però té massa punts en comú amb les avantguardes europees i catalanes per passar-les per alt”, sosté Carabí. “Com els modernistes, s’inspira en la natura. El treball del ferro, la ceràmica, la recuperació dels antics oficis, tot això també ho practica Jujol. Però va més enllà. Per exemple, pel que fa a la natura, li interessa més el moviment de l’aire en travessar les plantes més que no pas repdroduir la forma de les flors”, explica Carabí.
Ens allunyem per veure els dos símbols al voltant dels quals girava la vida dels Pallaresos. Tots dos tenen més o menys la mateixa alçada: el campanar de l’església -la religió- i la torre d’aquesta gran casa pairal -la feina del camp-, que pertanyia a les germanes Bofarull, les que tenien més terreny de tot el municipi. Una passejada pel petit nucli del poble em permet apreciar alguns vestigis del passat recent, com una cabina telefònica. Segur que Jujol li trobaria un nou ús. Constato que hi ha una certa vitalitat: avui, concert de Joan Masdéu a l’era dels Bofarull, organitzat pel restaurant La Rosa dels Vents.
Faig nit a Santes Creus, que visitaré demà. I al moment d’agafar el son em venen al cap alguns dels trets de l’ADN de l’arquitectura del meu pare: grans finestres -que entri llum a tots els racons!-, baranes de balcons fetes de toves no pas horitzontals ni verticals, sinó disposades en diagonal, de manera que es creen forats entremig, jocs de teulades... I, perdoneu-me, però hi veig un punt de sintonia amb Jujol. Tots dos es diuen Josep Maria. I penso que, malgrat que molts arquitectes ens han destrossat el país -alguns han tingut poc marge de maniobra, víctimes o còmplices de l’avarícia dels promotors-, mereixen un reconeixement els que ens han servit una arquitectura amable, funcional, i també juganera.
Balcons d’allò més originals
D’entre les nombroses singularitats que té la Casa Bofarull, cal destacar el balcó de ferro situat a la façana de l’edifici que dona a l’era. Continua sent un lloc ben tranquil per festejar-hi.
Em recorda molt el que hi ha a la Casa Ximenis, de Tarragona, a pocs quilòmetres de la Casa Bofarull, que sembla fet d’una sola corda que es va doblegant i nuant. La Casa Ximenis és un edifici també reformat de cap a peus per Jujol. L’esgrafiat i els dos balcons són alguns dels seus principals atractius. Permet festejar-hi -o, si voleu, conversar-hi - i seure al parc que hi ha al davant, el mirador de Saavedra. Jujol és també autor d’un altre balcó singular. Es troba a Can Negre, masia de la plaça Catalunya de Sant Joan Despí: un balcó tribuna de formes sinuoses que recorda un carruatge.
