Publicitat
Publicitat

Sota les llambordes

Tenia llest per enviar un article sobre independentisme, però el canvio per aquest, segur que els lectors independentistes m'ho perdonaran. Havent viscut, des de la mitjana distància, l'època marcada pel Maig del 1968, no puc resistir la temptació de ficar cullerada en aquest assumpte dels indignats, del qual s'han fet ressò tots els mitjans d'opinió.

Sous les pavés, la plage! Aquesta era una de les consignes més cèlebres del moment: sota les llambordes que aixecaven per llançar a la policia, els estudiants esperaven descobrir-hi la platja. La platja va seguir on havia estat sempre, cosa que no volia dir que el Maig del 68 no tingués cap importància: alguns hi van trobar la seva veritat; per a molts va ser un moment de glòria que potser va interrompre una vida grisa d'empleat o de funcionari; altres, com Cohn-Bendit, hi van iniciar una carrera política convencional. Crec, però, que, més enllà de les històries personals, els anys seixanta van ser l'inici d'una època de desconcert les conseqüències de la qual encara es deixen sentir. Poc abans de la seva mort, l'historiador Tony Judt, que va viure aquells anys a Oxford, escrivia, parlant de la nostra generació: "Hem llegat als nostres successors un món amb molta menys substància que el que nosaltres havíem heretat". Coincideixo amb ell: una bona part de la nostra generació es va esforçar a transgredir, amb el pretext d'acabar amb la repressió, totes les regles existents, sense distingir les arbitràries de les que tenien raó de ser. El resultat ha estat el món sense regles -i, per tant, sense pautes- en què avui vivim. Sembla com si no hi hagués res més que platja.

Miro les fotos dels acampats i manifestants sense veure cap senyal d'indignació: només expressions festives, això sí, sota rètols molt contundents. És natural: el mer fet de baixar fins a la plaça Catalunya ja es considera prou mostra d'indignació; un cop allà és lògic que comenci la festa. Pel que fa a la resta, no hi ha cap perill que hi irrompi la policia (que sí que ho feia, i amb ganes, als anys seixanta, aquí i a fora): l'acampada no tindrà cap conseqüència desagradable. Recordo un article recent en una revista estrangera que comparava les manifestacions convocades per les anomenades xarxes socials amb l'últim gran moviment cívic de la nostra història recent, la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King: les primeres no tenen cap cost per al participant (a vegades només es tracta d'escriure "passa-ho" pel mòbil); participar en les segones implicava córrer riscos personals que podien arribar fins a les últimes conseqüències. Darrere les primeres, anomenades espontànies , no hi ha ningú; les de Martin Luther King tenien darrere una organització de gent compromesa, sotmesa a una fèrria disciplina. Només així s'arriba a algun lloc. Amb el Facebook seguirà la festa unes hores, o uns dies; després cadascú tornarà a casa seva, o se n'anirà a la platja.

Pot passar que la cosa continuï: en aquest cas, deixarà de ser espontània, perquè la pura indignació sense objecte no dura gaire. Algú tractarà d'utilitzar aquesta energia en profit seu: sempre ha estat així, malgrat que els indignats d'avui -com els estudiants dels anys seixanta- seran els últims que se n'assabentaran. Els que aleshores mantenien el foc sagrat entre els manifestants són alguns dels polítics d'avui, o els seus hereus, i el seu objectiu era, segons diuen, aconseguir les llibertats que avui tenim. Però avui això ja no val. No és que no hi hagi lloc per a la indignació: esclar que n'hi ha! Però aquella indignació té canals d'expressió més eficaços que passejar-se per la Rambla amb una pancarta. Un mateix es pot informar de veritat dels excessos de la bombolla immobiliària; es pot prendre seriosament l'assumpte de la necessària reforma del sistema financer mundial; pot, si vol, participar en un lobi per canviar la legislació hipotecària; pot oferir el seu talent per ajudar els més necessitats, o per ensenyar als altres el que coneix. Tot això avui és possible, quan fa una generació que era clandestí. Però, esclar, a primera vista sembla menys divertit que passar-se missatges pel Twitter.

Per efímeres que semblin aquestes acampades, cal esperar que les nostres autoritats en prenguin bona nota: sota una aparença frívola batega un descontentament real. Els que estan de festa a les places representen a tots els que creuen que els nostres polítics s'entretenen sense temps per ocupar-se dels seus representats. Durant anys han dedicat les seves energies a assumptes que interessaven a una part ínfima de la població; com en altres llocs, la nostra política s'ha convertit en un joc entre partits i grups que defensen interessos especials. Finalment, en beneficiar-se de la bombolla immobiliària, les autoritats, aquí i fora d'aquí, han fet cas omís de les advertències que els arribaven; i són ara els que menys en pateixen les conseqüències. Com a molt, hauran perdut unes eleccions: n'hi ha prou per compensar el guirigall?

Rellegint l'article, m'adono que, si tingués 20 anys, prendria l'autor per imbècil. Però hi he d'insistir, amb el risc d'empitjorar-ho més: la indignació és un noble sentiment; però, com tots els sentiments, ha de trobar una sortida inspirant la conducta. Donem a la indignació una sortida digna d'autèntics ciutadans; no caiguem més baix, i insultem així els que pateixen problemes que no poden ser vistos amb frivolitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT