Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò durant la temporada

Tot era mentida

"No tot ha estat inútil: hem descobert que Bankia era mentida, com també era mentida Rodrigo Rato. Eren mentida, evidentment, les promeses de Rajoy". (Article publicat el 8 de maig)

La realitat sempre s'acaba imposant a la ficció. El conte surrealista que pretenia fer possible que de set caixes en fallida en sortís una de sana anomenada Bankia ha arribat a la seva previsible fi, sintetitzada en la frase que va dir Sebastià Serrano al programa Divendres de TV3: els problemes de dues entitats no es resten ni s'anul·len quan es fusionen, com se'ns volia fer creure, sinó que augmenten exponencialment. Ja ens podem preparar a llegir tota mena d'excuses: que si la debilitat del sistema financer, que si el Banc d'Espanya no havia informat de la situació d'aquella caixa, que si això, que si allò. Més d'un diari fins i tot col·locarà la caiguda del banc a la secció d'economia, com si el problema fos estrictament monetari, quan en realitat tot és molt més senzill: Bankia ha estat una malformació política, un invent del tebeo del PP però tolerat després pel PSOE. Dels mateixos productors de la Ciudad de las Artes y las Ciencias de València o del Palma Arena de Mallorca, va arribar el superbanc, que, com tota la resta, ha resultat ser un autèntic fiasco.

En realitat, el menys interessant del cas Bankia és el que té a veure amb el mateix banc. Les grans lliçons són, com sempre, les que ens esperen amagades entre línies. És meravellosa la faula del ministre que crea la bombolla immobiliària de l'horror, s'autocrea el prestigi, se'n va a l'FMI sense preveure res del tsunami posterior i acaba sent víctima en l'última parada dels pisos buits que ell mateix va promoure, en un final amb justícia poètica inclosa. L'altra ironia és que el banc el rescatarem amb diners de tots i per una quantitat gairebé idèntica a les retallades que es faran en sanitat i educació: preparem-nos a allargar la llista d'espera dels nostres avis, a cobrar-los el llit i la macedònia per poder pagar els desfalcs d'uns banquers, així de cru i així de bèstia. I què s'ha de dir del duet Montoro-De Guindos, per qui no hi ha diners quan s'han de retornar 219 milions a Catalunya però en dues hores en troben 10.000 per als seus amics. El conte de Rato i les set caixetes parla també de l'extrema feblesa de Catalunya i del seu govern, cada vegada més impotent a Madrid i acorralat pels desvaris de la virtual consellera en cap, Alícia Sánchez-Camacho.

Però no tot ha estat inútil: hem descobert que Bankia era mentida, com també era mentida Rodrigo Rato. Eren mentida, evidentment, les promeses de Rajoy i era mentida que no hi hagués diners, que surten de sota les pedres quan convé. Fins i tot són mentida les retallades i els sacrificis del 99% de la població, que no es fan per cap austeritat sinó per seguir omplint la butxaca dels de sempre. No estem, doncs, davant d'una crisi econòmica, com se'ns diu cada dia, sinó sobretot d'una crisi moral: vet aquí l'única veritat enmig d'un oceà de mentides.

Ves per on, el destí ha volgut que la setmana que es compleix un any del 15-M es rescati un banc amb els diners de tots. A ningú se li hauria acudit un homenatge millor per als milers joves que van omplir les nostres places.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT