Cartoixa d’Escaladei: Viatge als orígens del Priorat

EscaladeiTinc una imatge d’infantesa, borrosa, en blanc i negre, caminant per entre els murs, les pedrotes i la vegetació salvatge de la cartoixa d’Escaladei. Durant anys no va haver-hi cap tanca que impedís accedir-hi, i era d’allò més llaminer entrar en aquell recinte deixat de la mà de Déu i imaginar el que havia sigut abans de la desamortització de Mendizábal.

Monuments de Catalunya: Descobreix aquí la sèrie completa, actualitzada cada dia

Els últims anys he rondat pels volts de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. He caminat entre les vinyes del Priorat a la tardor, quan les fulles dels ceps adquireixen una varietat infinita de colors ataronjats. Però a la cartoixa no hi havia tornat de la meva infantesa.

La primera impressió és que s’ha fet molta feina per restaurar aquest monument, la primera cartoixa creada a la península Ibèrica. I que encara n’hi ha molta per fer. Laura Frasquet, que fa una desena d’anys que hi fa de guia, m’acompanya amablement en la visita. D’entrada, per situar-me, m’assenyala l’itinerari que farem en un mapa i em fa un repàs de les zones que no s’han excavat, com ara les cel·les. Diu que quan s’hi excavi, segur que apareixeran un munt de peces, com va passar quan es va excavar l’anomenat claustre del Record.

El xartrès, el licor dels monjos

Comencem a caminar i passem per sota d’un arc de pedra, la façana de la Verge, on hi ha una estàtua de la mare de Déu, obra d’Antoni Naveros, del 1599. “És curiós que s’hagi salvat del saqueig”, comento. “La van traslladar a la fàbrica de xartrès de Tarragona per protegir-la. Després de restaurar-la, es va col·locar al seu lloc original el 1995”, em diu la Laura. El xartrès és el licor que elaboraven els monjos cartoixans. La fórmula és secreta, més que la de la Coca-Cola, i la coneix molta menys gent. Està fet amb més de 130 herbes diferents! Actualment el xartrès només s’elabora a França, a la fàbrica Voiron.

Després de l’església, que no està rehabilitada, i arribem a la zona més elevada, on hi ha el claustre Maius, el primer que es va construir, amb dotze cel·les. No en queda cap, avui. Però se n’ha reconstruït una que val la pena visitar. A dins, intento fer-me una idea de com vivien els “monjos blancs” (vestien de blanc). És prou gran: deu tenir entre 80 i 90 metres quadrats, a més dels dos jardins, situats en diferents nivells. Fins i tot, hi cabria una família nombrosa; una mica just, però hi cabria.

Però, esclar, els monjos gairebé no sortien de la cel·la i no era qüestió que passessin tot el dia dins d’una sola cambra. En sortien només per la pregària col·lectiva diària (feien tres oracions a l’església: maitines, laudes i vespres) i per a la missa conventual. Pares i germans es reunien per menjar junts al refetor, en silenci, i els diumenges, després de missa, a la sala capitular. A més, els dilluns a la tarda feien una passejada setmanal fins a la conreria, situada a uns 800 metres, i aleshores podien parlar amb el company de caminada. Normalment es comunicaven amb notes de paper, que s’enduia el dispenser quan portava el menjar a la cel·la.

En una lleixa de la cambra que feia d’habitació, al costat de la llar de foc, hi veig una calavera i un rellotge de sorra. “Era per recordar als monjos el pas del temps cap a la mort; no era pas un símbol negatiu, ja que la mort suposava el retrobament amb Déu. N’hi havia a cada cel·la”, m’explica la Laura.

“Era un monestir de clausura, les dones no podien entrar-hi mai; la vida cartoixana es basava en l’eremitisme viscut en comunitat”, subratlla la Laura quan som davant de la llenyera de la cel·la, una cambra que fa de magatzem de troncs. Som a poc més de 400 metres sobre el nivell del mar i a l’hivern, en aquesta zona dels peus del Montsant, podia arribar a fer força fred.

L’austeritat és una de les divises dels cartoixans. Eren vegetarians. Menjaven sobretot verdura, hortalisses, fruita, fruits secs, llegums... i peix. Tenien el privilegi de ser els primers a comprar el peix a Tarragona. Abans que ningú, podien triar el millor rap o el millor gall. A més del peix, els únics animals que podien menjar eren la tortuga: prenien sopa de tortuga, només quan estaven malalts; a la cartoixa hi havia una bassa amb tortugues.

Quan ingressaven, deixaven tots els estris, tot allò que portaven del món exterior, en un altell. Tallaven d’aquesta manera el cordó que els unia amb el passat. Per quedar aïllats del món.

Hi ha una pregunta que fa estona que vull fer a la Laura. “Com passaven les hores? Què feien, a més de resar?” De seguida em respon amb una llista de tasques: lectura, escriptura, contemplació, ceràmica, pintura, fusteria, tintoreria, herboristeria... Home, doncs gairebé totes em vénen de gust! Si em preguntessin si m’hi quedaria vivint com els monjos, crec que diria que sí, però només un dia. O dos, o tres, o cinc, o 30, o 90...

La becaina del bon pastor i l’escala a Déu

Quan el rei Alfons buscava el lloc on els cartoixans ubicarien el monestir, va manar a dos cavallers reials recórrer les terres catalanes per buscar-lo. Després d’uns dies caminant, els cavallers van arribar a aquesta zona. Quan eren prop de la vall de l’Oliver, van veure un pastor amb el ramat i li van preguntar sobre les característiques de l’indret. Els va parlar de l’aigua, les plantes medicinals, la tradició eremítica del Montsant, la protecció que oferia la muntanya, etc. Mentrestant, el pastor assenyalava tota l’estona un pi que hi havia al bell mig de la vall.

Els cavallers no entenien què tenia d’especial aquell pi: cada vegada que feia la migdiada a la soca d’aquell pi en somnis se li apareixia una escala per la qual els àngels pujaven i baixaven del cel. Els cavallers van pensar que havien trobat el lloc ideal on construir la cartoixa i també van trobar el nom que havia de tenir el monestir: Scala Dei, l’escala cap a Déu.

Aquesta és la llegenda de l’origen d’una cartoixa que va tenir activitat ininterrompuda des del 1194 fins al 1835 (desamortització de Mendizábal). Mai no va tenir gaires monjos -va arribar a 30 cel·les- però molt poder feudal. El prestigi i la influència de què disposava, juntament amb les rendes obtingudes, van fer que visqués un període d’esplendor entre els segles XVI i XVII. Dominava uns quants pobles de l’entorn: el territori que va donar lloc a la comarca del Priorat.

A la dècada dels anys vuitanta va passar a mans de la Generalitat i avui està gestionada per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

LES CLAUS

• La Cartoixa d’Escaladei va tenir activitat ininterrompuda des del 1194 fins al 1835. Mai no va tenir gaires monjos -va arribar a haver-hi 30 cel·les -. Però va ser “un gran senyor feudal” que posseïa un ampli territori.
• El prestigi i la influència de què disposava, juntament amb les rendes obtingudes del seu ampli patrimoni, van fer que visqués un període d’esplendor entre els segles XVI i XVII. Dominava uns quants pobles de l’entorn, un territori que és l’origen de la comarca del Priorat.