Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'ARA.cat recupera cada dia un reportatge ideal per llegir durant les vacances

De la competició als fogons: exesportistes d'elit, ara restauradors

Barcelona és plena d'esportistes retirats que han triat la restauració com a sortida laboral

Les imatges de la retirada d'un esportista d'elit sempre són emotives i amarades de llàgrimes: l'última més rellevant és la d'un Ronaldo amb un evident sobrepès, afectat per hipotiroïdisme. Però les grans estrelles, si no han malbaratat els milions d'euros, no tindran problemes per afrontar l'erm vital, quan els músculs ja no rendeixen, sense haver de doblegar l'esquena.

Ara bé, això només és a l'abast d'uns pocs escollits. Barcelona és plena d'exesportistes de primera línia que, com a opció de vida o complement d'ingressos, han obert un restaurant. I no estem parlant de mitges noses de Segona Regional: són medallistes olímpics i futbolistes de Primera Divisió. Potser aquell restaurant que us agrada tant és propietat d'un dels vostres ídols esportius: gratant un xic, hem esbrinat que futbolistes, tenistes, jugadors d'handbol i nedadors viuen de la gastronomia.

Els quatre perfils
Anna Vilanova, doctora en ciències de l'activitat física i els esports, és autora de la tesis El procés d'inserció laboral d'esportistes olímpics a Catalunya. I entre les moltes conclusions que l'estudi extreu, ha establert quatre perfils d'esportistes retirats: estrategs per compte propi (que compten amb estudis universitaris i que obren empreses pròpies), estrategs amb vida paral·lela (solen ser universitaris que treballen per compte d'altri i que sovint acaben accedint a alts càrrec d'empresa), esportistes per sempre, que acaben vinculats a l'esport com a tècnics, i els no estrategs. Aquests últims acaben en el sector serveis, resignats a guanyar-se la vida com la resta dels mortals.

Ara bé, l'estudi de Vilanova no precisa per què tants obren restaurants: "Segurament tenen capital econòmic i ho veuen com una inversió de futur", diu Vilanova. Però alguns esportistes restauradors s'ho prenen d'una manera molt personal, el projecte de tota una vida després de l'altra. Portar un restaurant pot ser el partit més difícil. Però aquí teniu quatre casos d'èxit:

  • La parada. L'exjugador d'handbol Milan Kalina (Belgrad, 1956) és un estrateg: aquest enginyer geòleg ara és delegat de transport a JC Decaux, alhora que exerceix les relacions públiques amb el Barça d'handbol. Peró vol deixar ben clar que el restaurant La Parada (Urgell, 153) no és el seu projecte: "Jo només he ajudat el meu fill a engegar-lo", diu, encara que la sala la presideixi una fotografia gegant d'aquest monstre de l'handbol. Obert fa tot just dos mesos, aquest és l'únic restaurant de cuina sèrbia que hi ha a la ciutat. I amb accent nostrat: les especialitats balcàniques les prepara la molt catalana sogra de Kalina. "És molt més complicat portar una empresa que jugar un bon partit. Els qui treballem ho sabem bé!".

  • Casa Tejada. Justo Tejada (Barcelona, 1963) va ser un extrem ràpid. Va guanyar quatre lligues, dues amb al Barça i dues amb el Madrid. Però el millor gol de la seva vida el va marcar quan va obrir el bar Casa Tejada, l'any 1964. "Jo volia ser entrenador, vaig fer el curs. Però aleshores –recorda– abans de poder ser entrenador havies d'estar dos anys inactiu. I vaig muntar això". Amb la morterada que guanyen els futbolistes "ara seria impensable que un exjugador es passés 30 anys al capdavant d'un restaurant". Però no es queixa: "Si hagués posat els calés al banc ara seria a la Rambla demanant caritat". La vida ha estat justa amb el Justo. Des de l'inici, Casa Tejada "va anar molt bé, va ser una bassa d'oli": des d'un primer moment va fer una clientela fidel i d'alt poder adquisitiu, on no hi faltaven mai Di Stéfano o Kubala, que es delien per les seves croquetes i gambes amb allada. El bar pioner de les tapes de Barcelona ja era futboler! Tejada es va jubilar l'any 2001, però la nissaga segueix. Ell va muntar el bar amb el seu cunyat, i el continuen el fill i el nebot.

  • Nueve Reinas. No tots els futbolistes que obren restaurants són del Barça. I encara que arribar i mantenir-se a la Primera Divisió ja és tot un triomf, el cas d'aquests dos exfutbolistes pericos, Martín Posse (San Justo, Argentina, 1975) i Xavi Escaich (Castelldefels, 1968), té la seva gràcia. Com a jugadors no tenen un gran palmarès. Però amb l'obertura del seu restaurant, Nueve Reinas (València, 267), han triomfat en el món de la restauració. I ho han fet en un temps rècord: Nueve Reinas va obrir al desembre, i ja s'ha consolidat com un dels restaurants de graella argentina d'alta volada de Barcelona. Sorprès de l'èxit, Posse explica que tot ha anat molt ràpid: "Els cinc socis del restaurant som tots amics, juguem a futbol junts i ens coneixem de fa molts anys. Va sortir la possibilitat de fer això i vaig dir que sí". Quan estava en actiu com a jugador li van proposar negocis similars, però els va rebutjar. "Aquesta vegada m'hi he ficat perquè són amics de confiança". De tanta confiança que han reservat una sala del restaurant amb un projector, on es reuneixen un cop a la setmana per fer seguiment del projecte, però sobretot per veure futbol i parlar-ne davant d'un bon asado de tira. El mateix Posse assegura que és un cuiner de graella força competent. "Quan vivia a l'Argentina –recorda Posse– era el meu pare qui cuinava. Però aquí em vaig haver de buscar la vida". Posse, però, és un esportista per sempre: segueix vinculat al RCD Espanyol com a entrenador de l'equip juvenil. Aquesta vinculació s'ha concretat en una clientela assídua del club blanc-i-blau, com De la Peña o Luís García, encara que els argentins del Barça "també són habituals. L'Escaich va jugar al Barça i hi tenim molt bona relació". Toni Miró o Buenafuente també s'acosten a clavar la dent a filets de mig quilo i un bon assortiment d'empanades. No és l'únic esportista d'elit que ha optat per la graella argentina: a Sant Cugat, Àlex Corretja fa dos anys que regenta Alapiedra (Sant Bonaventura, 3).

  • La coronela. Qui d'en tant en tant tingui el gust de sortir ben fart de l'excel·lent restaurant mexicà La Coronela (Consolat de Mar, 23) potser no sap que un dels seus copropietaris és Rafa Márquez, que va ser la joia mexicana de la defensa del Barça. Segons explica el director del local, Nicolàs Zara, "el Rafa va entrar com a soci un any després d'haver obert el restaurant. En va comprar una part per afició". El paper de Márquez en aquest restaurant és purament el de soci capitalista, "encara que sempre està assabentat de les petites coses, o de les grans, que passen al restaurant", assegura Zara. Ara Márquez juga amb els Red Bulls de Nova York, però sempre que passa per Barcelona no falta mai una visita a La Coronela, on sovint menja daus de bistec amb formatge, sopa asteca i tostadas de camarón. Però no cal ser fan de Márquez, i molt menys de la seva dona, Jaydi Mitchell, per gaudir d'un tiberi cent per cent mexicà. S'hi pot trobar una versió extraordinària del pollastre al mole, una barroca recepta de pollastre amb xocolata i més de vint condiments. I encara que sembli mentida, no embafa!

  • Sugoi. Poques coses hi ha que els lectors no sàpiguen de Gemma Mengual (Barcelona, 1977). Encara que aquesta dada potser la desconeixen: no fa ni un mes que ha obert Sugoi (Manel Farrés, 39. Sant Cugat del Vallès), un restaurant de sushi. És massa fàcil fer la broma d'una nedadora que obre un restaurant de peix. No hauria de posar una joieria, una llicenciada en gemmologia? "Amb la meva germana fa molts anys que fèiem la broma de dir que obriríem un restaurant. I l'any passat, amb ella i amb la meva parella, l'Enric, ens vam decidir". Sugoi en japonès significa "una cosa que és tremenda, de molt bo rotllo". No s'han llançat a la piscina sense entrenament; han fet un curs a l'escola Hofmann de gestió i administració de restaurants. També han agafat els seus locals favorits de sushi com a referència: el Big Fish del Born o La Bòvila de Corçà. I encara que el seu paper és el de gestora i propietària, farà el curset de manipuladora d'aliments, "per si de cas. Sempre és bo aprendre coses bàsiques que moltes vegades es donen per sabudes". La Gemma ens explica tot això en una de les taules del Sugoi, on dóna el biberó al seu fill Nil. Maternitat, sushi, i la natació? Es retira de l'alta competició? "No! Un cop això ja funcioni no em tanco a no continuar". De moment, la resposta al restaurant, sense cap mena de promoció, diu que "és boníssima". "No vénen fans, de moment –riu– si de cas ve gent de Sant Cugat que es sorprèn quan em veuen aquí. I a Sant Cugat no hi ha competència; obres un lloc i tothom se n'assabenta". La seva és una peripècia de sang, suor i aigua, i ara de peix. Què és més dur, l'alta competició o gestionar un restaurant? "Uf, és diferent. Però amb això, Déu n'hi do. Són mil coses, molts malde- caps. Anem molt de cul, però ja m'havien avisat". No fan només sushi, al Sugoi també hi practiquen una cuina mediterrània i amb plats de carn generosos, com la mitjana de bou del País Basc o de raça Nebraska. Que ningú esperi trobar-se un espai sumptuós. El Sugoi, com la mateixa Mengual, és senzill i de línia clara.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT