Alfons XIII va haver d’emprendre el camí de l’exili l’abril del 1931. Després de les eleccions del dia 14, no va tenir alternativa: “ Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo el amor de mi pueblo ”, va dir. Va admetre que havia comès alguns errors. Mai més va tornar a Espanya per poder governar, tal com desitjava. Qui va recuperar la corona, 38 anys després que a Espanya es declarés la República, va ser el seu nét, Joan Carles. Franco el va designar successor. “El rei aposta per la democràcia perquè no vol que li passi el mateix que al seu avi. Té clar que no vol el seu destí. És molt conscient de què vol dir exili, l’ha viscut. Quan hi ha el cop d’estat del 23-F, el rei atura els militars. Ho fa perquè és més arriscat donar-los suport que no pas aturar-los”, afirma l’historiador Borja de Riquer. “Al rei l’únic que li interessa és la corona. Serà franquista o demòcrata, el que convingui per garantir la corona. Mantenir la monarquia és la seva missió”, afegeix l’historiador Andreu Mayayo.
El 1985 el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer una enquesta en què preguntava sobre les raons que van portar els governants a establir la democràcia. Un 13% van respondre que perquè ho volien els governants i un 55% que perquè la pressió al carrer els hi va obligar. A la pregunta de quin actor va ser més rellevant, un 61% van assenyalar el moviment obrer.
Aquesta última pregunta no es va tornar a formular fins al 2007 i s’hi va introduir un canvi. Es va preguntar sobre el paper del monarca, Joan Carles I. “Amb el temps s’ha intentat construir un discurs en què les elits polítiques són les responsables de la democràcia. I això és absolutament fals”, assegura Xavier Domènech.
En el relat de la Transició s’ha mitificat el paper del monarca: “En el memorial de la Transició s’ha volgut transmetre que el rei és el gran garant i impulsor del canvi democràtic. També s’ha volgut transmetre que la conflictivitat social és negativa, quan en realitat és la conflictivitat social la que fa possible la democràcia”, afegeix Domènech.
La monarquia és innegociable
Quan es negocia la Transició, discutir la forma d’estat és una possibilitat que queda exclosa. “El rei no vol que hi hagi un plebiscit sobre la monarquia. La bandera republicana s’ha de retirar dels mítings. Ni el PSOE ni el PC, que en origen són partits republicans, en fan casus belli, perquè l’important és acabar amb la dictadura i no entrar a fons en la forma d’estat”, diu Domènech.
El monarca té molt clara la jerarquia militar. Al discurs que pronuncia el 6 de gener del 1979 amb motiu de la Pasqua Militar, és eloqüent: “ Es preciso que cada uno obedezca, sin dudarlo, las órdenes de su superior, porque debe tener siempre fe al pensar que el que manda ostenta las condiciones necesarias para hacerlo y que, cuando más arriba se está en la escala de la milicia, más amplio es el panorama que se contempla ”. També és un rei prudent. Defensa que l’exèrcit ha de canviar, però amb limitacions: “ Pienso que es preciso llevar a cabo todas las innovaciones que sean imprescindibles para adaptarse a los nuevos tiempos, a las nuevas circunstancias, a las necesidades nuevas. Pero sin prisa, sin excesos ni precipitaciones, con el ánimo de eludir cuantos perjuicios sea posible. Y sin abordar más reformas que las oportunas ”.
