NOVETAT EDITORIAL

Bel Olid retrata tres generacions d'immigrants a 'Una terra solitària'

Àvia pobra, mare inculta, néta llicenciada i lesbiana

Bel Olid despunta amb una primera novel·la, Una terra solitària, que retrata sense eufemismes la fractura entre els néts dels immigrants espanyols i els seus progenitors. Va guanyar el Premi Documenta.

No hi ha indulgència en el retrat que Bel Olid (Mataró, 1977) fa de la immigració andalusa. Fins i tot en transcriu els diàlegs amb un deix malagueny que pot sonar còmic o ridícul, segons la susceptibilitat de cadascú. "No em fa por transgredir. No té cap sentit el mite del bon immigrant. No hem de tenir por de mirar la immigració com a persones normals, com els que hem nascut aquí. Ser políticament correcte no té sentit", emfatitza aquesta filla d'immigrants. I ja és una bona declaració d'intencions per a una autora jove que debuta en la novel·la. "No hi tinc res a perdre, perquè no em coneix ningú. Aquesta llibertat em va bé", assegura.

Una terra solitària (Empúries) fa un retrat a tres veus de tres generacions de dones d'una mateixa família. L'àvia María, una mestressa pobra que es va dedicar en cos i ànima a parir i alimentar els fills, i que va emigrar de Màlaga a Mataró per reunir-se amb el marit. La seva néta Maria, de petita, filla d'una família desestructurada, víctima d'abusos i lectora compulsiva, "que no entén el que li passa, el decalatge entre el que viu a casa i a l'escola". I la tercera veu se centra en la relació de la Maria adulta amb la seva nòvia, una amant dels grups de música en català, la banda sonora d'una novel·la amb el títol d'una cançó de Sanjosex.

La protagonista trenca amb la seva tradició familiar a través de la construcció d'una identitat sexual, cultural i social allunyada de les pròpies arrels, malgrat que al final necessiti reconciliar-s'hi. "El que la Maria està buscant és la resposta a les incògnites de qui és, cap on va i d'on ve", diu Olid. I probablement en aquest ordre.

L'autora va guanyar el Premi Documenta per a menors de 35 anys amb Taxonomia de les arrels , títol que després ha modificat. "Suggeria una elaboració i una complicació que l'obra no té: és fàcil, senzilla i fresca", resumeix. Com va recordar ahir el llibreter Josep Cots, "les obres premiades amb el Documenta mai són rodones, són immadures, perquè són una primera aventura, però la finalitat del premi és que els autors guardonats segueixin escrivint", i va assenyalar el cas paradigmàtic de Pere Antoni Pons, el premi 2009, que aquest Sant Jordi publica la segona novel·la, Tots els dimonis són aquí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT