Carme Riera es posa negra i trepidant
Carme Riera s'estrena en el gènere de la novel·la negra amb un text àgil, fins i tot trepidant -inclou una persecució tipus James Bond- i ambientat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Barcelona.Es va passar dos anys llegint pràcticament només novel·la negra: Donna Leon, Assa Larson, Andrea Camilleri, Stieg Larsson, Andreu Martín, Francisco González Ledesma i un llarg etcètera. I després es va tirar de cap a la piscina: "Els reptes m'estimulen i fan que m'ho passi bé". I ja se sap que si l'autor gaudeix, és fàcil que al lector també se li encomani. El resultat és Natura quasi morta (Ed. 62), un text mil·limetrat que segons Andreu Martín, que l'ha assessorat i l'ha acompanyat en el procés creatiu, "compleix totes les regles del gènere" i, per tant, "perfectament ortodox". "Gràcies a l'Andreu, que em va portar a conèixer els Mossos d'Esquadra de debò, tots joves i guapíssims, vaig refer uns quants capítols". Ella encara tenia la imatge de la policia que a finals dels 60 va conèixer en el seu pas efímer per la temible comissaria de la Via Laietana.
Carme Riera (Palma, 1942) s'ha reinventat un cop més. Tot i que ja havia fet algunes aproximacions al gènere policial, com ara la subtrama d' Una primavera per a Domenico Guarini o la intriga psicològica de L'estiu de l'anglès , aquesta és una aposta total: desaparicions, assassinats, persecucions. No hi falta res. Tampoc una doble càrrega irònica i de crítica social. Ni picades d'ullet a la tradició, com el nom de la subinspectora protagonista, Manuela Vázquez. Aquesta vegada Carme Riera no ha hagut de buscar en les esqueles dels diaris, el seu recurs habitual quan li fallen els coneguts. Ha tirat directament de l'eternitat: segur que Montalbán somriurà des del seu exili celestial.
Ambientada al campus universitari de l'Autònoma, que coneix bé, ja que fa anys que hi exerceix la docència, també en aquest camp és innovadora. Pràcticament no s'ha fet novel·la d'atmosfera universitària en la literatura catalana, una mena de subgènere amb molts conreadors i seguidors al món anglosaxó.
La desaparició
El llibre, que arrenca a bon ritme, comença amb la desaparició d'un estudiant erasmus romanès, Constantinu Iliescu. Ocorre durant la vaga anti-Bolonya i provoca la mobilització dels seus amics davant l'escepticisme professoral, que dóna poca credibilitat a la denúncia. Un parell d'experiències reals són a la gènesi de la trama. L'any 2007 va desaparèixer un estudiant francès de l'Autònoma, Romain Lannuzel, de qui mai s'ha sabut res. I Carme Riera també va veure com una dona de fer feines romanesa que tenia a casa va ser literalment segrestada per la seva família, que veia amb mals ulls la seva relació amb un noi llatinoamericà. Tampoc no n'ha tornat a tenir notícia.
A més de les absències forçades, la incomunicació -no només generacional- i el gust per l'art, dues obsessions recurrents en tota la narrativa de Carme Riera, també omplen les pàgines i els personatges de Natura quasi morta , un títol precisament inspirat en el pintor alemany dels segles XVI-XVII Georg Flegel, de qui l'autora admira les natures mortes, uns quadres, els d'aquest artista, amb la particularitat que sempre inclouen "alguna bestiola o insecte fastigós" i perfectament viu, d'aquí el quasi del títol.
I si les obsessions es repeteixen, el lèxic no apareix tan mallorquí com d'habitud, mig per versemblança dels personatges mig per recomanació editorial. En aquest sentit, per tant, també és una Carme Riera diferent.
A l'autora li agradaria veure aquest o algun altre llibre portat al cine, però fins ara no ha tingut sort. Fins i tot ha cobrat drets per L'estiu de l'anglès , un projecte que va quedar avortat per la crisi. Potser l'èxit de Pa negre canviarà les coses. Sigui com sigui, Natura quasi morta té tots els ingredients per triomfar tant a les llibreries com a la gran pantalla. Temps al temps.
