Escriptores sense tabús: el sexe, en primera persona

Barcelona.La novel·la La caçadora de cossos, de Najat El Hachmi (Nador, 1979), comença amb una dona que espera al capdamunt d'una escala "excessivament empinada". Dubta sobre si picar al timbre o fer-se enrere. "Només és una feina com qualsevol altra, per acabar de pagar factures", es diu. Quan s'atreveix a picar al timbre, comença el relat en primera persona de les experiències sexuals de la narradora amb tot un seguit d'amants breus. La col·lecció, tal com ella s'hi refereix, és ètnicament variada i es dóna en situacions poc habituals, com a la cabina d'un revisor de tren i a sota d'un pont.

"Ha estat molt estrany, el procés d'escriure la novel·la, perquè el plantejament era un i després va acabar en una mena d'exploració de la sexualitat femenina", explica Najat El Hachmi. "Com a lectora m'he trobat amb obres que exploraven molt el sexe -continua-, però potser no era la relació que hi ha entre el sexe, els sentiments, el cos i la vinculació amb tu mateixa... Quan parlem de sexe tot sovint és sexe i prou, i jo crec que allà s'hi barregen moltes històries: la de la protagonista i les seves pors, els fantasmes que va arrossegant i les contradiccions".

Igual que va passar amb L'últim patriarca , La caçadora de cossos és una novel·la que posa el dit a la llaga: si a la novel·la que va guanyar el premi Ramon Llull 2008 posava sobre la taula el xoc cultural entre la comunitat marroquina i la catalana, aquesta vegada El Hachmi passa comptes amb la voracitat sexual occidental -l'hiperconsumisme de cossos- i ho fa sense estalviar detalls, però, al mateix temps, construint la narració en terres allunyades de la pornografia. "La pornografia em sembla una imposició molt masculina, un menysteniment de les preferències més femenines. Tots estem fets d'una part masculina i una altra de femenina, però a la pornografia no hi ha equilibris. És una sexualitat mecànica", diu El Hachmi.

Virginitat, sexe anal i necrofília

Carmen Bramly i Helene Hegemann són dues autores joveníssimes que s'han estrenat amb llibres en què la desinhibició sexual ha estat un dels seus punts forts, almenys a l'hora de convertir-se en fenòmens editorials polèmics en els països on van ser publicades.

Bramly (París, 1995) s'ha donat a conèixer amb La caricia desnuda , novel·la en què detalla una vetllada entre Paloma, una adolescent de 14 anys, i Pierre, un noi dos anys més gran que ella. Paloma comença el llibre recordant que els seus desitjos "segueixen marcats per una puresa virginal" que l'obliga a concebre "l'acte d'amor com un acte sincer i bonic". A poc a poc, la blancor dels pensaments de Paloma -lectora de Proust i Racine- es van enfosquint, i fa ballar el cap de Pierre, ennuvolat per l'alcohol i els porros: "Els prínceps que vénen a recollir la nostra calidesa no existeixen. Són massa mandrosos. Cal trobar-los, seduir-los i emportar-te'ls al llit".

El personatge principal d' Axolot atropellat , d'Helene Hegemann (Berlín, 1992), podria ser una alumna avantatjada de Bramly: Mifti és una berlinesa amb múltiples patologies mentals potenciades per la ingestió de tota mena de substàncies i l'experimentació sexual. "A base de sexe anal, llàgrimes i necrofília se m'ha desfet el mosaic que formava la meva història", hi llegim.

Una perspectiva teòrica

Allunyats de l'adolescència i de les ambigüitats de la ficció, els assajos de Beatriz Preciado (Burgos, 1970), una de les activistes queer i assagistes més interessants i rotundes del panorama actual, provoquen de tot menys indiferència. A Manifiesto contrasexual sacseja els fonaments del feminisme, el postestructuralisme i el debat transgenèric ja des del principi: "La contrasexualitat defineix la sexualitat com a tecnologia".

Llegint l'obra teòrica de Beatriz Preciado, molts dels neguits de Carmen Bramly, Helene Hegemann i Najat El Hachmi queden ràpidament resolts.