Un novel·lista d'emocions fortes

Barcelona"Pensava que, amb els anys, aconseguiria més agilitat i saviesa, però no ha estat així". Aquestes van ser gairebé les primeres paraules que Juan Marsé (Barcelona, 1933) va dedicar a la seva nova novel·la, Caligrafía de los sueños . L'únic que havia dit abans era que ser el tema de conversa l'avorria. Marsé ha sabut mantenir la fama d'autor difícil: cada vegada dedica menys temps als periodistes, i tot i que contesta amb educació, les seves respostes afegeixen ben poca cosa als llocs comuns que la seva obra ha anat construint al llarg de quatre dècades llargues.

"Si la posem en relació amb altres novel·les meves, aquí hi trobem un percentatge força elevat d'autobiografia, és a dir, elements personals que tenen a veure amb la meva vida", va dir l'autor. Entre tots aquests elements, Marsé va destacar el fet d'haver estat adoptat, igual que Ringo Kid, l'adolescent protagonista de Caligrafía de los sueños . "Va ser la meva àvia qui em va explicar que era un nen adoptat. M'ho va dir quan tenia 10 anys. Al llibre ho he volgut explicar amb una mica d'humor: el risc de caure en el sentimentalisme és molt gran, en les meves novel·les. Cal recordar que treballo amb sentiments i emocions, mai amb idees. Les idees són el primer que es podreix, en un text literari".

Igual que ha fet altres vegades, Marsé ha tornat a recórrer a un record força antic per començar a treballar en la seva catorzena novel·la: "Quan tenia 15 anys vaig veure una senyora que acompanyava la filla al ball. Cap de les dues eren gens agraciades. Amb els nois del barri ens en vam riure força. Potser vaig començar la novel·la com a disculpa...". Marsé no va acabar la frase.

La postguerra, a Gràcia

"No és cap tema literari, la Barcelona de postguerra", va dir després de la pregunta inevitable sobre els escenaris barcelonins de Caligrafía de los sueños . "La novel·la ha de passar en algun lloc, i l'únic escenari que puc retratar amb detallisme és la meva ciutat, Barcelona". En aquesta ocasió, Marsé ha situat l'acció l'any 1948: "He hagut d'informar-me d'alguns detalls importants. No recordava el que costava un cafè, i em calia saber-ne el preu exacte. Si no, els personatges no n'haurien pogut prendre...". L'escriptor desplega una vegada més tota l'artilleria referencial, capaç de fer reviure actors i cinemes desapareguts, la sordidesa del Barri Xino, els adolescents que feien anar la mà recordant María Montez i el carrer gracienc de Torrent de les Flors, escenari d'una història d'amor forta -és a dir, tràgica-. "Torrente de Flores era un gallec amb molts diners que va cedir una part dels seus terrenys a la ciutat", va recordar Marsé. "El carrer de les Tres Senyores està dedicat a les dones de Torrente, Masens i Rabassa". Era l'època en què, com recorda l'escriptor al llibre, la "ciutat era menys versemblant que ara, però menys real". L'època que ha retratat una vegada i una altra i que ara revisita amb la voluntat de "fer-ne una síntesi".