LITERATURA

“He volgut donar la versió vietnamita de la Guerra del Vietnam, sense adaptacions”

Entrevista a Viet Thanh Nguyen, autor d’‘El simpatizant’ i premi Pulitzer

Viet Thanh Nguyen (1971) va néixer al Vietnam i va créixer als Estats Units. Aparentment simbolitza el Somni Americà: va arribar-hi com a refugiat de guerra, actualment és professor d’anglès i estudis americans de la Universitat del Sud de Califòrnia i l’any passat va guanyar el Pulitzer amb El simpatitzant (Empúries/Seix Barral). Però continua considerant-se un outsider. A la novel·la parla amb ironia de temes tan complexos com el racisme o el nacionalisme. I ho fa des del punt de vista d’un espia que informa el Vietcong dels moviments d’un grup de vietnamites que han aconseguit fugir als Estats Units. L’espia es manté ferm: és revolucionari fins al final.

Per què va escollir el punt de vista d’un espia?

Volia escriure una novel·la que fos política, històrica i a la vegada atractiva. A més, em podia inspirar en fets reals perquè hi va haver molts espies al Vietnam. I soc un refugiat. Em sentia com un espia americà quan observava els hàbits de la meva família vietnamita i com un espia vietnamita davant els estranys costums americans. I tota aquesta experiència emocional, el fet de sentir-me dividit, sempre observant, l’he utilitzat, exagerant-la terriblement, per a la novel·la.

Un espia té dues cares i segons les circumstàncies n’adopta una o l’altra. Vostè, com a refugiat, també va haver de tenir dues cares?

Sí, però aquesta dualitat m’ha convertit en la persona i l’escriptor que soc. És més fàcil detectar les contradiccions d’una societat quan no hi acabes d’encaixar. Et permet ser més crític. I això és el que fa l’espia d’El simpatitzant.

El llibre està escrit com una confessió d’un vietnamita a un altre vietnamita. Per què?

La confessió és una fórmula que s’utilitza molt en llibres escrits per comunistes vietnamites i em permetia ser més explícit. A més, com que és la confessió d’un vietnamita a un altre vietnamita, obligo el lector, si no és vietnamita, a posar-se a la pell d’un outsider. No he volgut fer una adaptació de la política, la cultura i la història vietnamita perquè fos més comprensible per al públic blanc. He volgut donar la versió vietnamita de la guerra del Vietnam, sense adaptacions. La intenció és que els americans es vegin a si mateixos des del punt de vista d’un vietnamita. La confessió és també un sagrament catòlic i jo vaig créixer en l’educació catòlica. La confessió catòlica té similituds amb la confessió comunista: les dues han de retre compte a una autoritat superior.

És molt crític amb el catolicisme.

L’educació catòlica va fracassar en el meu cas perquè no em va convertir en creient. Soc molt crític amb les hipocresies del catolicisme, i com més conec la història de l’Església catòlica i els seus abusos menys puc estar-hi d’acord.

Vostè va fugir de Saigon quan tenia quatre anys. Té records de la guerra?

Els meus records comencen amb l’arribada als Estats Units. Ens van tancar en un camp de refugiats que només podíem abandonar si algú ens acollia. Van separar la meva família. I per a un nen això és traumàtic. Crec que m’he passat quasi tota la vida intentant suprimir aquests records. Però alhora totes aquestes experiències són part de ser un refugiat, és a dir, de ser un producte de guerra.

L’espia mai parla com una víctima, i ni tan sols després de totes les tortures renuncia al comunisme.

Per a mi era molt important que el protagonista no tingués el paper de víctima. Massa sovint els immigrants, els refugiats o les minories se senten víctimes de la història. L’espia és un personatge complex perquè li passen coses terribles, però no és només víctima d’unes circumstàncies històriques que no pot controlar sinó que també és capaç de canviar les coses. És important que no renunciï al comunisme: ni tot el que implica el comunisme és negatiu ni el capitalisme és la salvació de tots. No volia acabar la novel·la amb el protagonista assumint que la solució, davant del fracàs del comunisme, és el capitalisme.

No condemnar el comunisme en l’Amèrica de Trump és agosarat.

Vaig escriure el llibre entre el 2011 i el 2013, durant la presidència d’Obama. Molts amics meus li donaven suport incondicional. Jo no he pogut mai, perquè simbolitza moltes de les contradiccions de la societat nord-americana: defensava la diversitat, la tolerància, la inclusió... però al mateix temps impedia les vagues i tenia una política exterior bel·licista. Tant republicans com demòcrates van donar suport a la Guerra del Vietnam.

Els Estats Units van perdre la Guerra del Vietnam però han guanyat la batalla de la memòria.

Sí, els americans blancs acostumen a ser els herois de totes les pel·lícules i novel·les. Als americans els costa entendre que els que viuen en altres països tenen un punt de vista diferent i que no els veuen com ells es veuen a si mateixos.

Va ser difícil, publicar el llibre?

El van rebutjar 13 editorials, però una vegada publicat va ser un èxit. És un llibre molt crític. Per tant, que la recepció hagi sigut tan positiva és una bona notícia. Últimament els escriptors tornen a fer novel·la política perquè veuen Trump com una amenaça moral. No té empatia i, per definició, la literatura és empàtica.

La novel·la té grans dosis d’humor, sobretot a l’hora d’explicar la incomprensió entre Occident i Orient.

I entre el comunisme i el capitalisme. Aquesta és la tragèdia del protagonista: no pot aconseguir una entesa.

Però no es dona per vençut...

És un revolucionari fins al final, però potser és perquè ha perdut el seny. Continua havent-hi l’esperança d’una revolució, però els obstacles són terribles.

¿Li ha sigut més fàcil escriure després del Pulitzer?

Ha fet que més persones escoltin les meves opinions polítiques, però no he pogut escriure ni cinc pàgines del meu pròxim llibre, que és una continuació d’ El simpatitzant. Passaré tot l’estiu a París i allà espero poder escriure. A més, el llibre passa allà.

Etiquetes

Més continguts de