El professor que em va inocular el virus de la lectura

Engrescar els alumnes des de la passió

Jaume Cabré, escriptor i exprofessor / Joan Martori, professor

Era l’any 1974 quan Jaume Cabré, que aleshores tenia 26 anys, va entrar a l’aula de Joan Martori com a professor de llengua i literatura dels Jesuïtes de Casp, a Barcelona. Els separaven només deu anys però l’empremta que va deixar en aquell alumne encara li dura, i és probable que influís en la seva vocació: Martori és un combatiu professor de l’Institut Montserrat Miró de Montcada i Reixac, un “apòstol de la literatura”, diu per definir de manera irònica el seu activisme al Col·lectiu Pere Quart en defensa de la literatura a l’ensenyament, una preocupació que avui vincula mestre i deixeble. “S’han de fer coses noves, evidentment, perquè la societat ha canviat -defensa Cabré-. Però la literatura continua fent el mateix servei invisible que fa 50 anys o tres segles”.

El que segur que ha canviat amb els anys és “l’autoritat acadèmica i moral inqüestionable” que tenien els mestres, però no tant “la metodologia”, diu Martori: “Des de Plató, un senyor creava dubte en l’oient i despertava el seu esperit crític”. Això mateix ha de passar a les classes de literatura: “L’adolescent té la necessitat de transcendir la bombolla que es crea amb l’escola, perquè a vegades la viu com una presó, i la literatura això ho possibilita. L’alumne descobreix mons més enllà del mòbil, d’internet i la televisió. Despertes el desig i això no saps on portarà aquesta persona. Els adolescents necessiten pensar, ser sobirans amb el cor i la ment, per ser independents”, opina el professor.

Les lectures iniciàtiques de Cabré van tenir un paper vital en la seva trajectòria tot i que quan llegia Jules Verne, Emilio Salgari o Karl May ni somiava a ser escriptor. “Evidentment que això fa pòsit, però hi ha d’haver algú que t’inoculi el verí”, afirma. “A mi va ser en Jaume Cabré qui em va inocular l’amor per la literatura, però això no ho entens fins que passen anys”, diu Martori. L’autor de Jo confesso era un professor “passional i amb grans dots comunicatives” que destacava després d’anys d’“adoctrinament” i grisor. “Qualsevol professor amb cara i ulls ha d’engrescar els alumnes des de la passió per la seva matèria. Però no ets conscient de l’efecte que tens en els alumnes: n’hi ha que ho obliden tot i n’hi ha que ho guarden”, explica Cabré, que avui intenta tenir el mateix efecte com a escriptor que en seu passat de mestre, vol “empeltar la passió per la lectura”. Com a alumne, ell sortia d’algunes classes pensant “Seré geògraf” o “Seré arabista”: això és que tenia un bon professor. “Un professor et sacseja, crea un lector crític, obre el diàleg, ajuda a créixer -diu Martori-. També n’hi ha que adormen”.

Cabré va ser dels primers. Mestre i alumne es van retrobar vint anys després de coincidir a classe quan Martori li va demanar a l’escriptor que visités els seus alumnes per parlar de Senyoria. Cabré no el recordava. “Va ser una lliçó d’humilitat. Tu vas ser un alumne més però ell va ser el teu primer professor de referència, al qual aniràs sumant més noms”, reconeix Martori. Vint anys després l’ARA ha propiciat de nou el seu retrobament i Martori l’ha acomiadat amb un emotiu “Gràcies, mestre”.

Quan la literatura es converteix en carn i ossos

Isabel Caballero, professora / Sergi Belbel, dramaturg / Pere Arquillué, actor

Han passat més de 30 anys, però els lleons de pedra que custodien l’Escola Pia de Terrassa segueixen immòbils observant les entrades i sortides d’alumnes i professors. “Les palmeres són les mateixes”, exclama sorprès Sergi Belbel mentre creua la porta del centre sota la mirada impassible dels felins. Entrar al vestíbul implica traslladar-se als anys 80, quan ell i Pere Arquillué, amb quatre cursos de diferència, s’asseien als pupitres de l’escola.

L’actor i el dramaturg van tenir la mateixa professora de llengua i literatura castellana durant el COU. “A vegades escenificàvem les obres que llegíem a classe per fer-les més entenedores”, recorda la mestra, Isabel Caballero, que defineix Belbel i Arquillué com “dos alumnes absolutament oposats”. Mentre que el dramaturg era “metòdic, estudiós i treballador”, l’actor més aviat “exercia d’adolescent i li agradava viure”. Per als dos, els últims anys d’escola van ser temps de descoberta de grans noms de la literatura, tot i que cadascun hi va arribar des d’un camí diferent.

“La meva relació amb la literatura va ser una experiència autodidacta”, explica Arquillué, que recorda que quan va llegir El Padrí, El Padrí amb 14 anys, “anava enganxat tot el dia al llibre” i confessa que va descobrir Txékhov amb 16 anys “i va ser meravellós”. El vincle de Belbel amb els llibres, en canvi, beu més de les vivències escolars. “Els mestres Joan Antoni Paloma i Àngel Santaularia van ser importants”, diu Belbel, que subratlla que els professors “són bàsics” per estimar una disciplina. “Els que saben traduir una matèria i fer-te-la a mida et canvien la vida”, assenyala. La literatura va actuar com una acompanyant discreta en les seves adolescències. “No hi ha un abans i un després, més aviat una amalgama de títols”, apunta Arquillué. Per al dramaturg, els llibres “són finestres a mons nous a través dels quals aprens coses de tu”.

Caballero va ajudar-los a entrar als universos de llibres com Lazarillo de Tormes i La Celestina. “Malauradament, la tria de lectures obligatòries no és gens estimulant. Hem de buscar maneres per atreure els alumnes, com ara representar-les a l’aula”, destaca. Per a Belbel i Arquillué aquesta estratègia ha tingut una repercussió especial. “La nostra relació amb els llibres va més enllà de la d’un lector corrent. Per exemple, vam descobrir Guimerà fent-lo. És un vincle més físic que mental, convertim la literatura en carn”, reflexiona Belbel. Arquillué hi està d’acord: “Hi ha un plaer físic a l’hora de llegir. Els bons llibres transmeten una alegria corporal, i això és fantàstic”.

La necessitat de llegir, la felicitat d’aprendre

Ponç Pons, poeta / Perfecto Cuadrado, professor

Ponç Pons va arribar a la universitat l’any 1975 i es va trobar amb qui defineix -en paraules de Fray Luis de León- com un “dels pocs savis que en el món han esdevingut”. Perfecto Cuadrado va ser el seu professor de literatura portuguesa i la persona que el va fer qui és: “No seria el poeta que soc si no l’hagués conegut”, corrobora. Les classes a la Universitat de les Illes Balears (UIB) a mitjans dels setanta es feien amb poca gent i, moltes vegades, al bar. “Són les classes més profundes que he fet mai”, afirma el poeta menorquí.

Per a Pons, Perfecto Cuadrado és un referent, un model a seguir, tot i que a ell sempre li ha sigut difícil autodefinir-se com a professor, com algú que ensenya o que pontifica. Assegura que no coneix “receptes per incentivar els alumnes a l’afició a la lectura” i considera que “catedràtic” o “ensenyament de la literatura” només són categories adminitratives. Potser és aquesta la raó per la qual no li cal cap estratègia per incentivar el seu alumnat. La seva crítica i la seva visió del món atrapen des del primer moment.

El poeta menorquí recorda que mai impartia les seves lliçons des del pedestal, sinó des de baix. “Era amic nostre. Les seves classes eren una festa a la intel·ligència”, assenyala Pons. Perfecto Cuadrado ha vist sempre els seus alumnes com a herois grecs, “argonautes que s’anaven ajuntant per caminar i fer camí junts”.

La literatura, per a tots dos, no és més -ni menys- que això, un camí. Un camí per “no morir-nos o matar-nos els uns als altres de rutina i redundant sordidesa”, en paraules de Cuadrado. Un camí, però, que serveix també per descobrir i enriquir-se vitalment. “Jo venia del francès, i en Perfe em va descobrir la cultura portuguesa i la seva literatura, una de les més importants i desconegudes d’Europa”, recorda Pons.

Segueixen sent amics i compartint llibres, com ho feien quan Ponç Pons estudiava. L’admiració mútua i la passió per la seva feina són un parell de les tantes coses que tenen en comú. I l’humor. L’humor també. Per a Perfecto Cuadrado, és “l’arma que més temen [els poderosos] i que cap d’ells ha arribat a entendre ni permetre mai”. És, a més, intrínsec en la literatura.

Cap dels dos sabria concretar ni un llibre, ni una tècnica, ni un moment. Es queden amb tot i amb res, amb cada matís que la literatura els ha aportat a la seva vida. Una cosa sí que queda clara, però: la literatura és central i indispensable en tots els aspectes quotidians. Tal com diu Cuadrado, “llegir no és ni hauria de ser mai una disciplina; és i hauria de ser sempre una necessitat”.