Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels reportatges que han tingut més ressò durant la temporada

El somni americà s'ha convertit en un mite

Els pobres nord-americans ho tenen cada cop més difícil per accedir a la classe mitjana

Benjamin Franklin ho va aconseguir. Henry Ford ho va aconseguir. I l'estil de vida nord-americà es fonamenta en la fe que hi ha més gent que pot ascendir des d'uns orígens humils fins a les altures econòmiques. L'ascens, Movin' on up , a la manera del protagonista de The Jeffersons , no és només la cançó d'aquesta comèdia de situació popular durant els anys 70 i 80 als Estats Units: és una religió civil.

Però molts investigadors han arribat a una conclusió que capgira el prejudici generalitzat: els nord-americans tenen menys mobilitat econòmica que els ciutadans del Canadà i d'Europa Occidental. Aquesta barrera de mobilitat ha estat objecte de moltes anàlisis acadèmiques; però el difícil període actual, marcat per l'atur i les protestes al carrer, ha col·locat la qüestió en el centre de l'escenari.

L'antic senador de Pennsilvània Rick Santorum, precandidat republicà a la presidència, va advertir aquesta tardor que "la mobilitat social que permet l'accés als ingressos mitjans és superior a Europa que als Estats Units". I una revista política líder en el camp conservador com National Review va escriure que "la majoria de països d'Europa Occidental i els de parla anglesa tenen índexs de mobilitat superiors". Fins i tot el congressista per Wisconsin Paul Ryan, que sosté que en general la mobilitat encara és elevada, ha escrit recentment que "els Estats Units es queden endarrerits pel que fa a la mobilitat dels de baix de tot".

Els observadors progressistes (liberals) fa temps que posen l'accent en el factor classe, però, a la dreta, aquest èmfasi és ben recent. "Comença a acceptar-se la idea que als Estats Units no hi ha mobilitat com a la majoria de països avançats", diu Isabel V. Sawhill, economista de la Brookings Institution, un centre d'investigacions econòmiques i socials amb seu a Washington.

Una pobresa més profunda

Una raó d'aquesta barrera de mobilitat pot ser la profunditat de la pobresa als Estats Units, que fa que els fills dels pobres comencin des d'una posició particularment endarrerida. Una altra raó pot ser el fet que als Estats Units els títols universitaris suposen un increment extraordinari en la remuneració en comparació amb altres països. Atès que els fills generalment segueixen una trajectòria acadèmica semblant a la dels pares, aquesta gran diferència salarial fa encara més determinants els antecedents familiars i impedeix l'ascens de les persones amb un grau més baix d'escolarització.

Els últims anys, cinc grans investigacions, pel cap baix, han conclòs que la mobilitat als Estats Units és més petita que als països comparables. Un projecte encapçalat per Markus Jantti, professor universitari d'economia a Suècia, va trobar que el 42% dels homes que van créixer en el segment de la cinquena part de la població d'ingressos més baixos seguien en aquest segment a l'edat adulta. Això comporta un nivell de desavantatge persistent molt més alt que a Dinamarca (25%) i al Regne Unit (30%), un país conegut per les seves barreres de classe.

En canvi, només el 8% dels homes americans del segment més baix assoleixen el segment més alt. La xifra contrasta amb el 12% del Regne Unit i el 14% de Dinamarca.

Malgrat les referències freqüents als Estats Units com a societat sense classes, aproximadament el 62% dels nord-americans que van créixer en el segment de la cinquena part amb ingressos superiors continuen en els dos cinquens superiors, segons les investigacions del projecte sobre mobilitat econòmica que desenvolupa el Pew Charitable Trusts, una organització no governamental sense ànim de lucre. De manera semblant, el 65% dels nascuts en el cinquè inferior segueixen en els dos cinquens inferiors.

En posar l'accent en la incidència dels antecedents familiars, aquests estudis no només suposen un desafiament per a la identitat nord-americana, sinó que nodreixen el debat sobre la desigualtat. Mentre que els progressistes lamenten sovint que als Estats Units hi ha unes diferències d'ingressos extraordinàries, molts conservadors han sostingut que el sistema funciona correctament perquè la mobilitat també és particularment elevada: tothom pot pujar l'escala. Però les dades indiquen que els Estats Units no només són menys igualitaris, sinó que també tenen menys mobilitat.

John Bridgeland, antic ajudant del president George W. Bush que va participar en la creació d'Opportunity Nation -una iniciativa per buscar solucions polítiques-, diu que va quedar impressionat per les comparacions amb altres països. "Els republicans no creuen que calgui discutir sobre les desigualtats en els ingressos", diu Bridgeland. "En canvi, sí que consideren problemàtica la manca de mobilitat, la manca d'accés al somni americà".

Atès que Europa és força diferent dels Estats Units, per cultura i composició demogràfica, la comparació amb el Canadà, un país veí amb una diversitat ètnica rellevant, resulta més esclaridora. Miles Corak, economista a la Universitat d'Ottawa, va trobar que el 16% dels canadencs que van créixer en el segment de la desena part amb menys ingressos hi continuen durant l'edat adulta, mentre que això passa amb el 22% dels nord-americans. De manera semblant, el 26% dels homes nord-americans que van créixer en el segment de la desena part superior hi continuen; en canvi, per als canadencs, el percentatge és del 18%. "Els antecedents familiars tenen un paper més rellevant als EUA que a la majoria de països", va dir Corak.

Ascens més gran en els ingressos

Els escèptics matisen que les investigacions mesuren la mobilitat relativa: la probabilitat que algú canviï de lloc respecte als pares en la distribució d'ingressos. Això no és el mateix que demanar si té diners o no. La majoria dels nord-americans tenen ingressos superiors als dels seus pares, pel fet que els Estats Units han crescut econòmicament.

Alguns conservadors diuen que aquesta mesura, anomenada mobilitat absoluta , és més bon indicador de les oportunitats socials. Un estudi del Pew Charitable Trusts va determinar que el 81% dels nord-americans disposen de més ingressos que els seus pares (tenint en compte el nombre de membres de la família). No hi ha dades comparables referides a altres països.

Com que calen dues generacions per poder obtenir aquestes dades, els estudis tampoc no tenen en compte els immigrants, el moviment ascensional dels quals ha estat considerat tradicionalment un dels valors distintius dels EUA. "Si els Estats Units tenen tan poca mobilitat social, potser algú ho hauria de dir a tota la gent que encara vol venir als EUA", diu Stuart M. Butler, analista de l'Heritage Foundation.

El fet que les diferències d'ingressos en països rivals siguin més reduïdes pot fer que semblin tenir més mobilitat. Reihan Salam, col·laborador de The Daily i de National Review Online , ha calculat que una família danesa pot moure's del desè percentil al norantè amb uns ingressos addicionals de 45.000 dòlars (35.000 euros); en canvi, a una família nord-americana li caldrien 93.000 dòlars (73.000 euros).

Fins i tot segons la mobilitat relativa, la classe mitjana nord-americana encara és fluida. Aproximadament el 36% dels nord-americans originaris de la cinquena part mitjana ascendeixen durant l'edat adulta, el 23% continuen al mateix graó i el 41% baixen, diu Pew Charitable Trusts. La rigidesa és a dalt de tot i a baix de tot, en què les famílies acabalades transmeten els seus privilegis i les famílies més pobres queden atrapades.

Poques dades

Tot i que els nord-americans, des dels temps del Poor Richard's Almanac [Almanac del pobre Richard, de Benjamin Franklin], es vanten d'haver fet desaparèixer les classes socials, fins fa poc les dades eren poques. En un treball pioner de principis dels anys 80, el premi Nobel d'economia Gary S. Becker va trobar una correlació feble entre els ingressos dels pares i els dels fills. Però quan deu anys més tard es va poder disposar de dades millors, un altre economista eminent, Gary Solon, va trobar que el vincle era dues vegades més fort. La majoria dels investigadors consideren actualment que l'elasticitat dels ingressos pare-fill és del 0,5, cosa que vol dir que si un home guanya 100.000 dòlars més que un altre, el seu fill hauria de guanyar 50.000 dòlars més de mitjana que el fill de l'altre.

El 2006 Corak va revisar més de 50 estudis de 9 països. El Canadà, Noruega, Finlàndia i Dinamarca van quedar al capdamunt de la llista, mentre que els Estats Units i el Regne Unit, frec a frec, quedaven a l'altre extrem. En posició intermèdia hi havia Suècia, Alemanya i França.

Protecció social dèbil

Les causes del problema de la mobilitat als Estats Units són un tema de controvèrsia, que comença amb la discussió sobre la pobresa. Els EUA tenen una xarxa de protecció social més dèbil que altres països, i deixen més nens en risc de patir situacions de privació afeblidores.

Els nord-americans pobres tenen també més probabilitats que els d'altres països de créixer només amb la mare. Això els posa en una situació de risc elevat de caure en la pobresa i patir-ne els problemes associats, un fet assenyalat sovint per Santorum i que va sorgir com a tema de controvèrsia durant els caucus d'Iowa. A més, els Estats Units tenen uns índexs d'encarcerament singularment elevats i una història d'estratificació racial més llarga que la dels països homòlegs. "La cinquena part de sota als Estats Units té un aspecte molt diferent de la cinquena part de sota en altres països", diu Scott Winship, investigador de la Brookings Institution, autor de l'article de la National Review . "Els nord-americans pobres han d'ascendir des de més avall".

Un segon tret distintiu dels EUA és el gran desnivell salarial favorable als treballadors amb més formació acadèmica. Encara que, en teoria, això podria facilitar l'ascens dels fills dels pobres -els bons estudiants accedeixen a grans salaris-, el que passa més sovint és que els fills dels que tenen més formació i capacitat econòmica tenen accés a escoles i universitats millors i hi arriben més preparats per aprofitar els estudis.

"Les famílies amb més ingressos poden invertir més en la formació dels seus fills i solen comprendre millor els requeriments d'una bona formació", diu Eric Wanner, president de la Russell Sage Foundation, que atorga beques per a científics socials.

Salam ha escrit recentment que la mobilitat relativa "està sobrevalorada com a objectiu de les polítiques socials" en comparació amb l'augment generalitzat dels ingressos. Naturalment, els pares procuren ajudar els fills i una societat completament mòbil voldria dir una inseguretat total: qualsevol podria caure en qualsevol moment. Tanmateix, considera que l'estancament a l'extrem de baix és alarmant i adverteix que anirà a pitjor. La majoria dels estudis acaben amb gent nascuda abans del 1970, però les barreres, la proliferació de mares sense parella i l'augment dels índexs d'encarcerament són posteriors. Fins que no tinguem xifres més recents, d'aquest tema, diu, "no en sabrem ni la meitat".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT