15/07/2011

El tetràedre de l'independentisme

3 min

No sóc partidari de l'opció independentista per a Catalunya; comprenc que hagi adquirit certa força, en una nació tribal com ho és encara avui l'espanyola, i ho lamento. Tanmateix, em sembla observar que aquesta opció independentista descansa, en aquest moment, sobre quatre vèrtexs que configuren un tetràedre difícil de construir a la pràctica.

Les protestes que han seguit els anuncis de restriccions pressupostàries en Educació i Sanitat són, al meu parer, indignes d'una societat que pretén ser ben educada. Tots sabem que corren temps dolents i que toca estalviar fins a l'últim cèntim, sabem que la cancellera Merkel no s'hauria mostrat més suau a Barcelona del que es va mostrar a Madrid, sabem també que l'estalvi és possible sense que els elements veritablement essencials del nostre estat del benestar pateixin danys irreparables i, tot i això, s'ha escenificat un enfrontament entre víctimes innocents i botxins sense compassió que no és propi d'una societat que pretén ser vertebrada. La sanitat és l'assumpte més difícil que ha d'afrontar qualsevol país com el nostre; ja acumulem bastants anys de democràcia per saber que no ho resoldrem a base de manifestacions i de declaracions incendiàries.

En prendre el govern central com a cap de turc, l'opció independentista sembla oferir un futur econòmic sense problemes en una Catalunya alliberada. Això no és més que una il·lusió. Són molts els que diuen que Catalunya és tractada injustament en el repartiment de les càrregues fiscals; si això fos així (no sóc competent per afirmar-ho o negar-ho), insistiria que aquesta injustícia fos reparada, tot i que no estic segur que el concert econòmic sigui l'única via possible per aconseguir-ho. Però entre això i pensar que la Catalunya d'avui -l'Alemanya d'Espanya, diuen- es convertiria, amb la independència, en una Alemanya a seques, hi ha un abisme. La independència no suposaria l'alliberament d'unes forces emmanillades fins ara per la tirania del govern central: ni existeix aquesta tirania (l'Estat espanyol ha sigut sovint autoritari, però gairebé sempre dèbil), ni hi ha gran cosa que impedeixi a aquestes forces manifestar-se des d'ara. La construcció d'una societat decent és a les nostres mans, i els esforços necessaris caldrà fer-los, amb Madrid o sense.

Ho farem sense Madrid? Les xifres són tossudes: Francesc de Carreras escrivia recentment que la proporció de partidaris de la independència no s'ha mogut del 18 per cent en molts anys: sembla, doncs, que l'empitjorament de les relacions entre Barcelona i Madrid no ha produït un augment sensible del vot independentista. Esclar: molts podem estar molestos amb l'actual govern sense que això ens converteixi en independentistes. Un pot estar molt enfadat amb la seva dona sense voler separar-se'n.

Mantenir il·lusions porta gairebé sempre a un mal ús del llenguatge: així, interpretar qualsevol obstacle a l'independentisme com una ofensa "a la voluntat del poble català" és, vistes les xifres anteriors, un abús. Tenint en compte que, dins i fora d'Espanya, Catalunya podrà decidir sobre certes coses, i no d'altres, sense una llista d'aquestes coses l'expressió "dret a decidir" en què s'ha basat l'última anomenada "consulta popular" està buida de contingut. La deriva del llenguatge, si bé sembla rendible a curt termini, és un camí cap a l'arbitrarietat: al final qualsevol podrà interpretar el que es diu o s'escriu com millor li convingui.

El menyspreu voluntari a la llei és el més greu de la tàctica independentista tal com es presenta avui: veure com un Parlament, la legitimitat del qual deriva d'una Constitució, es disposa a debatre una proposició directament contrària a aquesta Constitució és una cosa sorprenent. No menys sorprenent és la lògica subjacent: acatarem les lleis que ens agradin i no les que no ens agradin. Els que actuen així haurien d'advertir que aquesta conducta farà impossible la construcció de qualsevol estat de dret, també el seu; perquè l'estat de dret es basa en el respecte incondicional a la llei: és resultat d'un pacte entre el ciutadà i la seva polis, i que el primer no pot trencar segons el que li convingui. Aquest pacte és el que distingeix la polis de la tribu, és el que fa possible la convivència entre gent de diferent condició, el que fa possible no identificar un país com una ètnia, tasca impossible en aquest cas i arrel de tota mena de desgràcies.

Si una opció política ignora la llei vigent perquè desitja suplantar-la per una altra es converteix, quasi per definició, en una opció revolucionària: tot i que això pot semblar una exageració, el cert és que resulta difícil imaginar que, a l'hora de la veritat, la substitució es pugui dur a terme de manera pacífica; i no és il·lògic pensar que, a mesura que aquesta veritat es faci patent, l'opció independentista és en un carreró sense sortida. Els sentiments que l'animen són comprensibles i respectables, però els fets suggereixen l'absència d'una societat vertebrada i el caràcter minoritari de l'opció. Voler fer-la progressar alimentant il·lusions, fent un mal ús del llenguatge i burlant la llei és voler construir un castell de cartes. És un tetràedre més difícil de construir que el cub de Rubik.

stats