Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia una de les entrevistes que han tingut més ressò durant la temporada

Xavier Mariscal: "Si no hagués dibuixat, m'hauria mort"

Una enorme làmpara de peu blanca vetlla la porta d'entrada, com si fos un xiprer. Al jardí, ple de verd i buguenvíl·lies, no hi ha cap cadira igual. Des de dins, uns gossos emulen sobre un llenç Les senyoretes d'Avinyó . I la gent treballa amb música. La llum és especial. Som en un antic espai industrial a Palo Alto, al Poblenou, a l'estudi del dissenyador Xavier Mariscal (València, 1950). Prop del mar. (Entrevista publicada el 24 de setembre de 2011)

És veritat que té l'autoestima baixa?

Sí. Potser pel fet de ser valencià. Hi deu haver un virus que fa que els de València en tinguem poca... Bé, tinc l'autoestima baixa per la dislèxia.

I això que li agrada dibuixar lletres.

Les lletres són la base d'un grafista, la base per comunicar coses. Però més que escriure, les dibuixo. Les faig i les refaig. Pots fer la e més simpàtica, la c pot quedar-te agressiva, o la o molt enfadada...

La gent sense autoestima no sol ser alegre. I tothom diu que vostè ho és.

No, jo vaig néixer molt deprimit. I, a partir d'aquesta depressió, intento sempre estar una mica alegre. És un esforç enorme. Al matí diria: no m'aixeco. I sort que tenim la sort de viure en un país que no és com Amèrica, on cal treballar cada minut.

Quan dibuixa, treballa?

Jo mai he vist la paraula feina en el sentit de "treballaràs amb la suor del teu front". Hi ha gent que em diu: "Esclar. Tu, perquè et pots divertir amb el que fas i en pots viure, i no tothom pot". Però no és cert. Jo hauria pogut ser feliç sent taxista, o jardiner, o camperol, o pintant cases. És fonamental que et paguin per divertir-te. Però dibuixant.

S'ho mira tot com un joc?

Els passa a molts arquitectes i dissenyadors. I al gran mestre de la llum, Ingo Maurer. Els nens aprenen un llenguatge fantàstic de connectar les neurones: el de jugar. Agafen una pedra i diuen que és un avió. I s'ho creuen. És un sistema de pensament meravellós per comunicar-se. Quan creixen, la majoria de persones tallen amb aquest sistema de pensament. Diuen que és una pedra i la llancen. Però Maurer i d'altres, no. Diuen: "Això pot seguir sent un avió". És un sistema que va molt bé per treballar. Hi ha gent a qui no li agrada que de gran hagi seguit jugant.

El món seria diferent si tots juguéssim més?

Als 80 t'insultaven si ho pensaves. Als 90 van començar a parlar del pensament emocional, que va una mica en aquesta línia. I hi ha el pensament racional, i és mentida. Tots els pensaments apareixen a partir d'una emoció, i si no tens una alegria per dins, un plaer, no funciones. Tot el que passa al món, l'economia... al darrere hi ha més sentiment que pensament fred.

Segueix gaire les notícies?

Depèn. Ara feia molt temps que no mirava la tele i vaig veure un telenotícies... Que fort!

Què el va esparverar més?

Europa. M'obsessiona i m'entristeix. Si de petit m'haguessin dit com seria Europa el 2011 jo me l'hauria imaginada amb una sola mili, amb un ministre d'Exteriors de veritat per a tots, i amb les lleis i els impostos iguals. I sense ambaixades de cada país. I creia que tothom parlaria, o almenys es defensaria, en quatre o cinc llengües. Quina pena. I després, tota aquesta crisi...

La crisi l'afecta de manera directa?

Buf. És un pal, un pal duríssim. Ha estat un cop dur haver de prescindir de gent a l'estudi. Quan fèiem la pel·lícula Chico y Rita érem més de cent per aquí. I ara ho veig tan buit... M'hauria encantat dir-los: "Ei, nois. No marxeu. Tenim una nova pel·lícula. Us necessitem". Va ser com acomiadar un germà, un familiar. Era el meu somni. Però va ser impossible lligar un altre projecte.

L'animació és una passió seva?

I tant. Els artistes tendim a tenir ego i sempre volem ensenyar el que acabem de fer. Quan veig una bossa meva pel carrer o un cartell penjat d'un fanal dic: "Que guai!" Imagini's veure una cua de gent entrant en un cinema, que s'apaguin els llums i que comenci un somni increïble, amb tothom atrapat per la pantalla i per la música. I que ho hagis fet tu. I, en aquest cas, ja no amb actors, sinó amb els teus dibuixos, amb tot el món que havíem creat amb en Fernando [Trueba], amb tot el que hem treballat per explicar una història, de la qual depèn tot: els vestits de la protagonista, els pentinats, les cases, els carrers... ho refaig.

Veient Chico y Rita vaig pensar que era un romàntic.

La història és com un bolero, romàntica, i havia de ser realista. Però en Fernando i jo, més romàntics, potser hem estat una mica tontos. Tal com estan les coses, cal estudiar el producte i el mercat abans de llançar-se a fer alguna cosa. Ens agrada el risc i potser aquí és on hi ha el romanticisme.

Perquè no hi ha gaire animació per a adults, vol dir?

No hi ha cultura de dibuixos animats per a adults! Només n'hi ha per a nens. Està bé ser un romàntic, però hem invertit molt a fer un projecte meravellós. No conec ningú que hagi vist la pel·lícula i no li hagi encantat. Als que són molt crítics, però Chico y Rita no ha arribat al gran públic. Tampoc no la van fer en tots els cinemes del món. Estic segur que si l'haguessin vist, els hauria agradat.

Veig rajoles, làmpares, cadires. Ha concebut un hotel. Hi ha cap encàrrec que no hagi sabut fer?

Al principi, quan tinc un encàrrec sempre tinc por. Penso: "Ai, Déu meu. No està prou bé". Però és un procés. De sobte, surten espurnes. Normalment, la majoria de la gent ho valora molt més. La gent és encantadora. Algun cop penso que he trobat la solució i, en canvi, el client no ho entén, però passa menys.

Coneix, però, la sensació de no ser entès. El rebuig del Cobi va ser fort. Va sentir inseguretat?

No. Amb el Cobi anava molt tranquil. Estava segur que agradaria. Era moníssim. Va ser normal el rebuig. I pot ser positiu. Quan presentes al gran públic alguna cosa i hi ha un rebuig és bo, estàs innovant. Totes les coses noves generen rebuig. La gent patia per si fèiem el ridícul, i més en uns Jocs Olímpics. Però jo veia clar que la cosa aniria evolucionant i que acabaria arribant.

Va pensar mai que el Cobi li canviaria la vida?

Perdó? Com? Que em va canviar la vida?

Per al gran públic va ser la descoberta, alguna cosa devia canviar.

Em pica... No suporto que em diguin: "Aquest es va forrar amb el Cobi". No és cert. Em va ajudar en coses. Però jo abans del Cobi vivia molt bé de la meva feina i del meu dibuix.

Li molesta que hagi quedat aquesta imatge?

No puc dir que em molesti, perquè el gran públic, que no té per què saber gaires coses més de mi, es quedi amb això, amb el Cobi. Però vull dir que els gràfics solem treballar en feines molt anònimes; que és una loteria rara, raríssima, que et caigui una mascota olímpica. La feina habitual no és tan mediàtica. El disseny és a tot arreu. És en un coixí, en unes ulleres, en una pinta. Sense el disseny viuríem a les cavernes.

Barcelona, ciutat del disseny. Però també cada cop més de disseny. No perd personalitat?

Miri, jo prefereixo els canvis. Prefereixo la Barceloneta d'avui que la d'abans. No suporto Florència, és una ciutat morta. Segur que s'han perdut llocs fantàstics. És la vida. Les coses passen. Tot canvia. La globalització uniformitza una mica.

Quan va arribar, el 1971, identificava Barcelona amb mar, llibertat i olor d'impremta. Quina relació té ara amb la ciutat?

Barcelona ha estat el meu territori dels últims... no ho sé... ¿quaranta anys? Com les coses conegudes, l'estimo i l'odio. Però no. Sobretot l'estimo. I és una ciutat molt fàcil. És un terreny molt delimitat, limitat entre els rius, la muntanya i el mar. I el disseny són límits. No és com Los Angeles o com Madrid, que són infinites. M'encanta viure en un lloc petit, és agradable. Em vaig espantar força en veure l'aeroport nou!

Sempre s'estima més bellugar-se prop del front marítim?

Bé, si un dia vaig per la part alta, per Sarrià o Pedralbes, ho veig i dic: "Ostres! Me n'havia oblidat!" Està tot tan net... A mi m'encanta el xivarri, i fins i tot les olors de per aquí. Quan vam arribar aquí, al Poblenou, hi havia solars abandonats. M'agrada pensar que hi ha buguenvíl·lies perquè a l'època dels romans hi havia basses. Això no es va urbanitzar fins a l'inici de la Revolució Industrial. Aquí encara es nota la muralla, la nostra Wall Street! És bonic veure Montjuïc, que és la mare del port. Li han anant traient pedra, i encara en queda. En aquesta fàbrica hi ha molta pedra de Montjuïc. Gràcies a Montjuïc aquesta ciutat ha pogut créixer.

Com s'imagina la ciutat en el futur?

El futur de Barcelona és tenir unes illes al davant, com si fossin Formentera o Eivissa. No pots ampliar Barcelona. D'aquí cinquanta o seixanta anys, segur que les inventarem, les illes. Farem un arxipèlag al davant. Quan vas a Austràlia o a Nova Zelanda, on tothom surt amb la barqueta, veus que hi ha litorals més interessants.

Els seus fills dibuixen?

Sí. Dibuixen. La gran dibuixa molt, però els altres també, sobretot la petita. De vegades em diuen: "Que una cafetera no és així!" Hi ha un moment en què deixen de dibuixar... Bé, jo no. Si hagués deixat de dibuixar m'hauria mort.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT