24/01/2017

Actituds que marquen la diferència

2 min
Isidre Esteve, amb el seu copilot, Txema Villalobos

A vegades les coincidències són capritxoses. En el transcurs d’uns dies el Dakar ha acabat, he vist un reportatge que m’ha cridat l’atenció mentre em recuperava d’una forta lumbàlgia i he finalitzat la lectura d’un llibre que m’ha atrapat.

La lumbàlgia no té gaire importància més enllà que m’ha obligat a parar i he dedicat més estones a la lectura i a la televisió i m’ha posat, en certa manera, en situació. M’ha reduït transitòriament una mobilitat que suposem normal i que només trobem a faltar quan ens manca.

Sempre ens han transmès la duresa del Dakar com l’ingredient estrella. L’he seguit diàriament amb els resums televisius i m’he atipat de notícies i entrevistes quan ha finalitzat. M’ha cridat l’atenció que quatre esportistes amb lesions medul·lars o amputacions fossin a la sortida i tots ells creuessin la meta en el ral·li més dur del planeta. Els seus comentaris no tenien preu.

Em va entusiasmar un reportatge al canal de Redbull sobre una cursa que organitzen, Wings for Life, World Run. Sota el lema “Corre pels que no poden” munten un xou a nivell mundial amb una cursa atlètica que té lloc en 34 localitzacions d’arreu un dia del mes de maig a les 11 hores UTC. Tots els diners que recapten els destinen a la investigació de les lesions de la medul·la espinal. Hi participen des de grans atletes fins a esportistes amb tot tipus de discapacitats passant per corredors populars.

He acabat el llibre d’un company del qual, per sobre de tot, he après. Fa vint anys, mentre jugava a rugbi, un accident li va causar una greu tetraplegia. Les converses que transcriu són sinceres i tan íntimes que fins i tot ruboritzen. Li auguraven una vida sobre una cadira elèctrica i ell ara empeny les seves pròpies rodes. Li van dir que no tornaria a estar dins l’aigua -havia estat nedador de petit- i ha finalitzat la travessa del pantà de Sau nedant en més d’una ocasió.

D’aquests fets no només n’he après sobre lesions. M’han ensenyat que la compassió no és cap medicament, sinó verí. Que no es pot viure de grans somnis, sinó de petits reptes prou exigents perquè ens demanin implicació, però prou abastables perquè no ens facin caure en la desil·lusió. M’han transmès força asseguts en una cadira de rodes que he deixat de veure en sentir-los, llegir-los o mirant-los. Però, sobretot, he entès que les discapacitats no són ni físiques ni mentals sinó actitudinals.

stats