Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Afinitats i rivalitats derivades: el cas de l'Atlètic

La derrota de dissabte va ser dura pel marcador i per com ens hem sentit tractats els pericos per part de la majoria de mitjans de comunicació. Tot i que la gravetat és incomparable, em sento com amb la sentència del Tribunal Suprem: el fet que confirmi el que ja sabíem no és motiu perquè deixi d'indignar-me. I faig meu -com a ciutadà preocupat per la llengua, en un cas, i com a soci de l'Espanyol, en l'altre- el propòsit del Carles Capdevila: ni m'enfado, ni em resigno.

Per sort, en el cas del futbol, al cap de quatre dies ja ha arribat un altre partit: de Copa i contra l'Atlètic de Madrid. La Copa és una competició que ens agrada, de fet, ens agrada tant que és l'única que hem guanyat en la nostra història. I l'Atlètic de Madrid és, paradoxalment, un dels nostres rivals especials. Hi compartim vivències i desgràcies. Però aquest fet és la causa última de la nostra rivalitat. L'efecte mirall allunya i la nostra lluita contra el rival ciutadà genera aliances conjunturals -que no dobles militàncies- amb el gegant de l'altra ciutat. Però jo tinc un motiu que m'uneix per sempre a aquest club: la frase d'un matalasser il·lustre -el gran escriptor Juan García Hortelano- que em permet contestar als amics culers quan insisteixen en la superioritat de la seva felicitat futbolística: "la victòria infreqüent és més satisfactòria".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT