Ugo Sivocci era un pilot que, cansat de la mala sort que l'empaitava sempre, el 1923 va decidir pintar un trèvol de quatre fulles al seu Alfa Romeo. El distintiu no només li va permetre acabar amb la mala astrugància, sinó que va guanyar la Targa Florio d'aquell any. Mesos després, massa refiat, es va oblidar de posar aquell escut al cotxe i es va matar a Monza. Des d'aleshores, aquest símbol no ha faltat mai més en unes carrosseries que sempre s'han vantat de tenir un " cuore sportivo ".

Però ara feia més de quatre anys que al jardí del grup Fiat no floria cap trèvol de quatre fulles. Gairebé un lustre després d'aquell explosiu 147 GTA, Alfa Romeo ha despertat de la letargia a què l'havia condemnat la casa mare, i per fi han tornat a llançar al mercat un producte: el Giulietta TBi que, a més, porta el cognom Quadrifoglio Verde, que històricament ha caracteritzat les versions amb més prestacions de la marca milanesa.

El nou Giulietta és un compacte esportiu, potent i vigorós, que batega amb intensitat sobretot gràcies al motor de 1.750 cc turbo, amb injecció directa i admissió Twin Air marca de la casa, que dóna 235 cavalls de potència.

Potser no és tan agosarat com un Seat León Cupra R, un Ford Focus RS, i un Renault Mégane RS. Ni tan sols té l'agressivitat d'un Golf GTi. I, molt menys, la personalitat del seu antecessor, l'esmentat 147 GTA. Però aquest trèvol destaca enmig del bosc dels esportius per oferir sensacions divertides sense renunciar a una relativa comoditat.

Les llandes de 18 polzades, les pinces de fre pintades de vermell, el disseny d'uns laterals molt molsuts, la sortida doble dels escapaments i, sobretot, l'aspecte imponent d'un frontal amb molta personalitat, ja són tota una declaració de principis d'aquest esportiu que s'ha aburgesat una mica, però no s'ha adormit.

Aquest Alfa impacta per fora i sorprèn per dins. El disseny exterior és molt convincent, però l'interior requereix acostumar-s'hi; dedicar-hi gairebé tant de temps com el que cal per fer anar una ràdio absolutament incomprensible.

El xassís del Giulietta permet fer una conducció alegre i divertida, sobretot per carreteres plenes de revolts. I encara que el control ESP no el puguem desconnectar, té un comportament força àgil, sobretot si sabem treure partit de les tres opcions del comandament DNA, que modifica les reaccions del cotxe i el fa més radical en el mode S, l'esportiu, sense que això signifiqui un enduriment gaire contundent de la suspensió.

Els punts més negatius d'aquest cotxe són el tacte de la direcció, massa assistida per al meu gust; el dels frens, un pèl esponjosos al principi, i, sobretot, el del canvi de marxes, amb una primera excessivament tossuda, si més no en la unitat provada. Però ja se sap que, de vegades, els italians poden combinar un tracte esquerp amb unes reaccions més dolces i, òbviament, Alfa Romeo és una marca cent per cent d'aquell país.

El Giulietta, adequat per a quatre ocupants i justet per a cinc, és una recuperació total de l'ADN de la marca, i si no tingués algunes d'aquestes contradiccions no ens semblaria un Alfa Romeo en essència pura.