Publicitat
Publicitat

LA PRIMERA LLIGA DE MOLTES

Al Ciutat de València del Llevant el Barça ja va guanyar una Lliga que tancava 5 anys de frustracions i encetava un segle XXI ple d'èxits

Allà va començar tot

Fa sis anys exactes, el 14 de maig de 2005, Samuel Eto'o marcava de cap un gol a l'estadi Ciutat de València que significava l'empat contra el Llevant (1-1), que és el resultat que necessitava el Barça per ser campió de Lliga. Una situació pràcticament idèntica a l'actual -també era a la jornada 36-, en la qual els blaugranes seran campions per 5è cop des d'aquell 2005 -i per 21è en la història- si sumen un punt a l'estadi granota. Aquell títol de Lliga va ser un punt d'inflexió i el primer títol per a una generació de jugadors que encara tenen fam -d'altres la van perdre de seguida-, com Víctor Valdés, Andrés Iniesta, Leo Messi, Carles Puyol i Xavi Hernández. També va ser el primer títol del segle XXI, i el primer de la presidència de Joan Laporta, la més exitosa de la història.

Només fa sis anys que el Barça vivia enmig d'una depressió de cavall. Ara això sembla molt llunyà per als aficionats blaugranes, però no fa tant de temps. L'últim cop que Canaletes s'havia omplert per celebrar un títol del Barça havia sigut l'any 1999, amb l'última Lliga de Van Gaal, l'any del centenari blaugrana. Actualment, la hipòtesi de passar cinc anys sense guanyar cap títol sembla impossible, però llavors va passar, i temps enrere encara havia sigut pitjor.

Havien sigut cinc temporades senceres en blanc (des de la 1999/2000 fins a la 2003/2004), en què tres jugadors en particular ho van passar molt malament: Xavi Hernández, Carles Puyol i Gabri Garcia. Aquests tres jugadors de la casa, i culers fins al moll de l'os, són els únics que van aguantar els cinc anys més negres de la història recent del Barça al vestidor. Per això les tres persones més felices del món aquell 14 de maig a València eren Xavi, Gabri i Puyol. "Ningú al món desitja més aquesta Lliga que jo", havia dit el capità del Barça la setmana abans d'empatar al camp del Llevant. Tot i ser més jove, Xavi havia pujat al primer equip un any abans que Puyol, igual que Gabri -ara al Qatar-, l'any que el Barça va guanyar l'últim títol, i ells com a mínim ja tenien una alegria en el record, el de la Pobla no.

Pendents del Madrid, també

El 14 de maig de 2005 era dissabte, i els dos únics partits avançats van ser el Llevant-Barça (22 h) i el Sevilla-Madrid (20 h), en què hi havia el títol en joc. Des que el Madrid havia perdut a Getafe en la jornada 28 i el Barça s'havia escapat a 9 punts, la Lliga havia començat a agafar color blaugrana, tot i que els de Rijkaard encara havien de passar pel Bernabéu poc després. Aquell Barça va perdre 4-2 a Madrid i els blancs es van posar a 6 punts amb 7 jornades per davant. Però alguna cosa havia canviat en la mentalitat d'aquell equip, que va aguantar la pressió. En les quatre jornades següents va mantenir el pols amb el Madrid de Beckham, Figo, Ronaldo i Zidane -tots dos equips van guanyar els 12 punts en joc- i es van plantar a la jornada 36, en què els blaugranes serien campions si aconseguien el mateix resultat que els blancs, que jugaven dues hores abans a Sevilla.

Al Sánchez Pizjuán els andalusos es van avançar aviat amb un gol d'un tal Sergio Ramos. Amb aquell gol, el Barça ja era campió sense haver de saltar a la gespa del Ciutat de València, però el Madrid va capgirar el marcador a l'equador de la segona part. El partit agonitzava i el Barça es veia obligat a guanyar si volia celebrar el títol sense esperar més, però un altre futur jugador del Madrid (Baptista) va empatar pel Sevilla a l'últim minut, quan els jugadors del Barça estaven acabant de fer l'escalfament previ al seu partit contra el Llevant. Amb el 2-2 final de Sevilla, els homes de Rijkaard en tenien prou amb un punt. I els va costar d'aconseguir-lo, ja que el Llevant -salvat i sense jugar-s'hi res- es va avançar al marcador amb un gol d'un exmadridista, Rivera. Els nervis blaugranes, però, els va exorcitzar un altre dels homes claus -a banda de Ronaldinho- en el canvi que va patir un Barça acomplexat, Samuel Eto'o, fitxat aquell estiu del Mallorca. Un gol de cap -el 24è del camerunès-, celebrat com feia temps que no ho feia l'afició blaugrana. Un gol que sentenciava una Lliga esperada des del 1999 i que obria el camí a més èxits, i també a una manera diferent de celebrar-ho amb l'afició.

Adéu a la plaça Sant Jaume

Amb l'arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça l'estiu del 2003 van canviar moltes coses al club. Amb Laporta van arribar al Barça un grup de directius, tots al voltant dels 40 anys -la generació PowerPoint-, que van modernitzar les estructures del club i van canviar moltes coses fins llavors sagrades, com la celebració dels títols a la plaça Sant Jaume -al balcó de l'Ajuntament i de la Generalitat- i l'ofrena a la basílica de la Mercè, patrona de la ciutat. Els últims anys d'anar-hi ja s'havia vist que la plaça Sant Jaume havia quedat petita.

Així, aquella primera Lliga de l'era Joan Laporta es va celebrar d'una manera completament diferent, amb una rua pels carrers principals de Barcelona -amb sortida i arribada al Camp Nou- en un autocar descapotable, i un final de festa en un estadi ple a vessar (95.000 espectadors) amb els parlaments dels jugadors -això és l'únic que no va canviar.

Aquella festa de celebració va tenir l'èxit i la ingenuïtat de les primeres vegades, i els jugadors van xalar com nens petits. Tot era nou, no hi havia referents a Catalunya i tot va ser molt espontani. Tan espontani com el càntic d'Eto'o en plena comunió i orgia entre jugadors i afició: " Madrid, cabrón, saluda al campeón! ", que el va obligar a demanar perdó l'endemà per la polèmica generada a la capital de l'Estat. El camerunès havia arribat a la Lliga espanyola amb 16 anys de la mà del Madrid, i fins que el Barça el va fitxar del Mallorca, els blancs encara tenien algun dret de retenció per ell.

I en aquella festa hi va haver dos jugadors visionaris. Deco: "Aquest és només el primer títol, n'hi haurà més", i Oleguer: "Aquest és el principi de molts èxits". Des d'aquell títol, després de set temporades, el Barça ha guanyat quatre Lligues -i avui o demà la cinquena-, dues Champions -el 28 de maig potser la tercera- i una Copa del Rei.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT