Publicitat
Publicitat

TENIS

Esperonat després de l'or olímpic, l'escocès suma el seu primer títol de Grand Slam

Andy Murray trenca el gel a l'Open dels EUA

Sembla tímid, sembla fred. Quan Novak Djokovic va fer llarg en la seva última restada de dreta, Andy Murray va assimilar que havia guanyat l'Open dels Estats Units. Per fi. Després de quatre hores i 54 minuts de partit. Després d'haver perdut abans quatre finals de Grand Slam. Després de tocar la glòria als Jocs de Londres 2012 amb la medalla d'or. L'escocès, "satisfet, orgullós i feliç", només es va ajupir, es va posar les mans a la cara i va repassar amb la mirada les graderies eufòriques de Flushing Meadows i va entendre que, per fi, havia fet caure la muralla psicològica que el bloquejava en els grans tornejos.

Va ser una final completíssima, la segona més llarga de la història. Incòmoda pel fort vent que bufava a Nova York, intensa per la qualitat de cada llarg punt (un amb 54 cops), emocionant pel coratge d'un Djokovic que, amb dos sets en contra, va fer sortir el caràcter de campió per fregar la remuntada i forçar els cinc sets (7-6, 7-5, 2-6, 3-6 i 6-2).

Murray assegurava que "no va ser fàcil" derrotar Djokovic i que la seva confiança va passar per moments delicats quan el partit s'allargava. El fantasma d'una altra derrota en un Grand Slam va planar després de perdre el quart set, però la feblesa mental del de Dunblane és ara fortalesa. Per això va arrencar el cinquè i decisiu set com un tro, confiat, segur, trencant de manera consecutiva dos serveis del serbi per posar-se 3-0. "Els dos primers sets li van donar molta confiança, els va jugar realment bé", explica l'extenista Emilio Sánchez-Vicario. "Quan domines 2-0 tens temps per pensar, molt marge per preparar-te. I Murray després dels Jocs és un tenista que s'ho creu molt més, capaç de tot". Tant, que va escombrar Djokovic de la pista per coronar-se campió de l'Open dels EUA i situar-se tercer al rànquing ATP, per davant de Rafa Nadal.

Murray és un tenista total. Ataca bé, té molt bon servei i reacciona com ningú quan el treuen de la seva zona de confort per anticipar la defensa i capgirar les situacions incòmodes. "L'Andy és qui és per tot el que ha viscut. La seva educació, la seva mare, els entrenadors. Entre tots han fet que arribés al cim", explica Sánchez-Vicario, que el va acollir tres anys a la seva acadèmia de tenis quan l'escocès tenia 15 anys. "Era molt primet, encara havia de fer el canvi físic i començar a muscular. Semblava que no tingués personalitat, però tenia molt caràcter. Contestava, s'accelerava. Però, per damunt de tot, tenia un gran talent i molta ambició per arribar a dalt". L'últim pas per tocar el cel l'ha fet quan ha canviat d'entrenador i s'ha posat sota les ordres d'Ivan Lendl. L'extenista va acceptar la seva petició d'entrenar-lo i el prepara des del gener d'aquest any.

Després de treballar amb Àlex Corretja, Murray va buscar un canvi i va posar-se en mans de Lendl, que, com ell, s'havia encallat en quatre finals abans d'aconseguir el seu primer gran èxit. Sense sort entre el 1981 i el 1983, va treure's l'etiqueta de perdedor de finals guanyant Roland Garros davant John McEnroe l'any 1984. "Lendl li ha pogut parlar en primera persona i ha sabut ajuntar el nen que potser perdia els nervis amb l'home més madur i positiu que se sap controlar emocionalment", analitza Sánchez-Vicario.

Després de no poder amb Roger Federer aquest any a Wimbledon, ni a l'Open dels EUA el 2008 ni a Austràlia el 2010, on tampoc va poder amb Djokovic el 2011, Andy Murray va trencar ahir el gel i ja ha entrat al selecte club de tenistes amb un Grand Slam a les vitrines.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT