Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar

Per sort i per desgràcia, no sóc Kafka. I per això no em sento capaç d'escriure sobre el que em toca (l'aniversari de presidència de Condal, els errors de Germán de la Cruz, els nous fitxatges, les renovacions...) mentre tot s'enfonsa al meu voltant.

Però també sóc disciplinat i no puc segrestar aquest espai reservat al futbol i a l'Espanyol per dir-hi la meva sobre el que està passant. No puc reflexionar sobre els efectes perversos que el concepte inevitable té sobre la política fins a buidar-la de sentit. Tampoc puc reivindicar més racionalitat en el debat públic de manera que les posicions de cada partit i de cada tertulià deixin de ser tan previsibles. No és el lloc d'aprofundir en l'ús fetitxista de determinades paraules per simplificar màgicament qüestions complexes ( mercats i pacte fiscal en serien exemples paradigmàtics). Tampoc seria correcte que aprofités aquest espai per reivindicar la importància del concepte que la crisi ha deixat més en crisi: responsabilitat.

Responsabilitat. En aquest país nostre, el futbol s'utilitza com a metàfora de gairebé tot. Les hectàrees no existeixen (són camps del Barça), ningú matina (es lleva ben d'hora ben d'hora) i no hi ha i músics virtuosos (hi ha Messis de la música). No obstant això, ara més que mai, el futbol viu en un món paral·lel pràcticament aliè a tot el que està passant. Potser seria l'hora que la realitat servís de metàfora inspiradora per al món del futbol. Els clubs -l'Espanyol el primer- parlen de contenció de la despesa i d'austeritat. Però en termes de realitat econòmica global encara correspon al moment en què Zapatero començava a reconèixer la crisi mentre n'anunciava una ràpida sortida. I ara sabem que no. I que actuar tard té conseqüències. Tots diem allò de: "Es veia a venir".

Doncs la fallida del futbol també es veu a venir. I no se soluciona ni amb homeopatia ni antibiòtics. Cal operar i extirpar. Perquè amb dèficit no es tornen deutes. Perquè no és acceptable que els clubs deguin ni un sol euro a Hisenda ni a la Seguretat Social en un moment com aquest. Perquè les televisions públiques han de deixar de pagar diners als clubs. I perquè els sous dels jugadors són excessius: no només des d'un punt de vista moral -que també- sinó des d'un punt de vista sostenible. Però per això no hem de patir: si els retallem els sous a la meitat cap dels nostres (ni pericos ni culers) marxarà. Tots sabem que juguen per amor als colors...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT