Publicitat
Publicitat

Molt superior, guanya 3-2 però haurà de patir al Bernabéu

El Barça fa caure el mur però deixa viu el Madrid

Amb moviments de cintura elegants i tocs suaus de pilota, el Barça va fer miques l'entramat defensiu d'un Madrid garrepa en el partit d'anada de la Supercopa. El Madrid, però, s'ha convertit en aquell dolent dels films d'acció amb mil vides. Un rival que semblava mort amb el 3-1 i va marxar de Barcelona amb un 3-2 que ho deixa tot obert per a la tornada després d'una greu errada de Valdés, que va regalar el gol a Di María al minut 86.

Tito Vilanova va colpejar primer en aquesta nova era del clàssic aconseguint un 3-2 que permet encarar la tornada al davant, però que dibuixa un guió no apte per a cardíacs. Carregat de fe i d'arguments futbolístics, el Barça va remuntar un 0-1 durant una segona part emotiva en què la deessa fortuna no va acabar d'abraçar el Barça.

Més fort físicament, el Barça va començar fred i bloquejat, elevant-se a mesura que avançava el partit. De mica en mica van marxar aquells nervis de la panxa, les cames es van deixar anar i el joc va anar fluint. El Madrid, en canvi, va semblar fora de forma. Ara Mourinho construeix equips amb personalitat múltiple. Grups que semblen sempre enfadats amb el món, sempre llestos per queixar-se però a la vegada per defensar-se del que sigui. El Madrid és, defensivament parlant, un equip majestuós. I ahir va costar enderrocar-ne la muralla.

El Barça de Vilanova, en canvi, ha nascut per fer patir i mirar cap endavant. Tàcticament és un equip més pur que abans. Guardiola li donava una emotivitat que el tècnic empordanenc encara no sap contagiar des de la banda, però sí que ordena bé les peces per trobar espais. I generar-los. Les úniques novetats de Vilanova van ser introduir el metòdic Adriano a la banda per Alba i un Alexis desafortunat ahir per Cesc. Assegurant que la pilota seria sempre blaugrana gràcies al saber fer de Xavi, Iniesta i Busquets, el Barça va intentar generar joc pel mig per donar aire a Messi. El Madrid, en canvi, tapava els espais per intentar soterrar l'argentí, que no va tenir-ho fàcil per aparèixer. Alves, més ofensiu que Adriano, tenia sempre un ull mirant enrere per assegurar-se que Cristiano no li feia mal. El portuguès, però, només va aparèixer per marcar després d'un còrner, topant amb la feina majúscula de Piqué i Mascherano.

Els papers del guió quedaven clars des de l'inici. Sense Pepe, el Madrid es feia fort amb esforç col·lectiu per intentar evitar que Messi jugués amb llibertat. Un equip atacava. L'altre esperava. I amb una calor enganxifosa, el partit va viure moments de ritme baix, de poca velocitat, allunyats dels grans clàssics de les últimes temporades, amb tants girs i canvis. El Barça es va passar 15 minuts tocant la pilota amunt i avall intentant fer mal al Madrid. Quinze minuts de respecte, de mirar-se als ulls i anar-se escalfant. Amb tant poc moviment, ja que el Madrid no deixava ni un espai, Piqué va acabar tirant pel dret i va pujar 30 metres per fer el primer xut del partit. El central va ser dels pocs que va estar endollat des de l'inici. L'altre va ser Busquets, que es va dedicar a brillar tàcticament en la recuperació i posar nerviós tant els rivals com Vilanova. El de Badia, molt motivat, es va estar tot el partit fent passades d'esperó, alguna amb pèrdua de pilota incorporada que va provocar que Vilanova s'ho mirés preocupat. Busquets, però, també treia de polleguera els adversaris i abans del descans ja havia forçat la groga a Xabi Alonso i Arbeloa. El Madrid, naturalment, va ser un rival dur. Com sempre.

Firmant el 0-0

El matx es va animar a mitjans de la primera part. Alves, molt centrat, va pujar per la banda i una centrada seva gairebé la remata a gol un Messi que es va moure amunt i avall buscant aquesta pilota que necessita per ser feliç. Va ser l'oportunitat més clara d'un primer temps de domini local però de poca acció. En una declaració d'intencions, el Barça de Vilanova es mostrava com un equip amb personalitat, amb idees, amb estil. El Madrid, per la seva part, li contestava deixant-li clar que ja ha patit prou al Camp Nou amb Guardiola de tècnic per abaixar la guàrdia.

Més fluix, el Madrid mirava el rellotge conscient que hi ha un partit de tornada al Bernabéu. Els blancs van venir a buscar un empat sense gols, sense complexos, sense manies. I en lloc de trobar-se al darrere en el marcador, es va trobar al davant. En la primera acció digne de ser recordada de la segona part, el Madrid va forçar un còrner, Özil el va treure i Cristiano va guanyar la posició a Busquets elevant-se per marcar un gol de cap majestuós, dels que ensenyen als nens a les escoles. El Madrid, esquerp, es trobava un premi no merescut. Un premi tan inesperat que els blancs es van mirar entre ells satisfets, i es van relaxar 30 segons. Els que va trigar Mascherano a fer una assistència fantàstica a Pedro. El canari, sempre viu i sempre encertat contra el Madrid, va guanyar l'esquena a Coentrao i va batre Casillas amb un xut creuat. Als 55 minuts l'empat tornava al marcador. Però els blancs havien fet un gol fora de casa. El Barça lluitava contra el rellotge.

De l'angoixa a l'alegria

Amb els gols el partit va esclatar. Cansats i encesos, els jugadors van perdre una mica d'ordre i el matx es va convertir en un intercanvi de cops. Perquè el Madrid es va sentir fort i Mourinho va donar entrada a Higuaín i Di Maria. Però el vent bufava de cara per al Barça, i Iniesta va forçar un penal molt clar de Sergio Ramos als 73 minuts. De sobte, Messi estava al mateix punt de penal i la mateixa porteria on va fallar davant del Chelsea. L'argentí, que encadenava una ratxa de quatre partits sense marcar a Casillas, es va superar a si mateix marcant el seu 14è gol al Madrid. L'escenari d'un partit preciós tornava a canviar.

Ambiciós, el Barça no va aixecar el peu de l'accelerador. Va collar els madridistes, els va fer sentir vulnerables amb un futbol que anava creixent. De sobte, el Barça no semblava cansat, i Iniesta i Xavi es van trobar per inventar-se el 3-1. Un tercer gol que no va canviar res. Vilanova havia donat entrada a Tello, Jordi Alba i Cesc, intentant sentenciar la final ja a casa. Però just després d'una gran aturada de Casillas, va passar allò inesperat: una errada de Valdés controlant una pilota que va regalar a Di Maria un 3-2 tan injust com inquietant. El Barça haurà de serrar les dents a Madrid. Ahir no en va fer prou a ser millor que un rival amb mil vides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT