El Barça humilia el Madrid al Bernabéu sense Messi
Enviat Especial / A Madrid“¡Queremos once Juanitos ”. Aquesta va ser la resposta del públic del Santiago Bernabéu al futbol del Barça. Una frase que ho diu tot. L’equip de Luis Enrique, que va arrencar amb Messi a la banqueta, va rememorar les millors actuacions de la seva història al camp del màxim rival i va humiliar un Madrid que trontolla de dalt a baix. El públic blanc va acabar escridassant el seu president, amb crits de “Florentino dimisión ”. El partit d’ahir va suposar un abans i un després en la història dels clàssics, i les conseqüències seran profundes.
L’exhibició del Barça va ser per emmarcar. I sense necessitat de tirar de Messi. L’equip de Luis Enrique no va necessitar el millor per provocar l’esbroncada del públic als seus jugadors quan enfilaven cap al túnel de vestidors, una sonora xiulada, amb mocadors inclosos, que va acabar amb crits contra Florentino. Va ser la culminació a un partit somiat, un Barça poc exigit al darrere, protegit a través de la pilota, tocant al ritme d’Iniesta i Busquets, i accelerant a través de Sergi Roberto i Neymar, i matant a través de Suárez.
Ni l’alineació valenta de Rafa Benítez, prescindint de Casemiro per posar l’equip de gala, va generar dubtes al Barça. Amb cinc minuts en van tenir prou per domar el que havia de ser un animal salvatge, ferit i desbocat. Cada vegada que un jugador blanc anava a la pressió, el futbolista del Barça ja havia deixat anar la pilota per buscar un company més ben situat. Durant molts minuts els catalans van fer un gran rondo al Bernabéu, rememorant els temps de Pep Guardiola en què visitar l’estadi madridista era gairebé com jugar a casa. Ahir tot allò va tornar a la memòria.
Després de cansar l’afició del Madrid a base de tocs, i desesperar més d’un que havia d’escridassar Piqué cada vegada que tocava la pilota, fins que se’n va cansar perquè Piqué se’n va fer un fart, el Barça va anar per feina. Jugada llarga de combinació de totes les línies culers, fins que la pilota arriba a Sergi Roberto, convertit en fals extrem, ocupant el lloc de Messi, i el de Reus arrenca amb força per trencar línies i, després de guanyar l’espai a Ramos, cedeix a Luis Suárez, infal·lible en l’execució. L’uruguaià va definir amb l’exterior al pal llarg i va superar Keylor Navas.
Sergi Roberto i Neymar van tenir dues ocasions abans que el Barça perdés Javier Mascherano per lesió. L’argentí va cedir el seu lloc a Jérémy Mathieu i l’equip ni se’n va ressentir. El millor encara havia d’arribar. A mesura que els minuts passaven, l’engranatge blaugrana, precís i demolidor, dirigit per un excels Iniesta i un immens Busquets, funcionava millor. El manxec va agafar la pilota a la frontal de l’àrea i la va filtrar entre dos defenses per a l’arribada de Neymar, que, al límit del fora de joc, va marcar el 0 a 2. I encara podria haver sigut pitjor per al desesperat públic local. Neymar va rifar-se Danilo a la banda i, després d’una paret amb Suárez, va arribar a la línia de fons enganyant tothom i cedint la pilota novament al seu company, que va rematar forçat i va obligar Marcelo a treure-la amb el cap sota la línia de gol. Aquesta jugada, prèvia al xiulet d’un inèdit Fernández Borbalán, va desfermar la ira del públic contra els seus, apuntant als jugadors, el tècnic i l’intocable Florentino.
Torna Messi
El segon temps va arrencar amb uns minuts de rauxa i orgull blanc, ja que el Madrid ho va intentar mitjançant Marcelo i sobretot a través d’un xut des de la frontal de James que va obligar Bravo a treure una gran mà arran de pal. Va ser un miratge. Primer Neymar, novament de falta, va exigir al porter de Costa Rica i, poc després, al minut 53, Iniesta arrencava des dels tres quarts, buscava la paret amb Neymar, que li tornava d’esperó a la frontal de l’àrea, i situava la pilota a l’escaire.
Amb el 0 a 3, Suárez va reclamar un penal de Ramos, que el va fer caure quan era últim home. I va arribar el moment esperat, Messi va tornar a jugar 56 dies més tard i donava descans a un Rakitic que també sortia d’una lesió muscular. El de Rosario, sense tenir encara la seva guspira habitual, es va dedicar a fer jugar i assistir, i de les seves botes va sortir el quart: Suárez i Neymar es van quedar sols davant el porter rival i el primer va definir amb classe al pal llarg. Era el minut 73 i molts aficionats del Madrid van començar a desfilar, entre irritats i resignats per la lliçó de futbol que acabaven de contemplar.
Fins i tot Bravo va demanar la seva dosi de protagonisme, primer amb una grandíssima aturada a Cristiano quan l’encarava en l’un contra un, i després a Benzema, primer a terra, sortint a peus del francès, després volant per lluir-se al cop de cap del davanter blanc.
Faltava un quart d’hora i el Bernabéu estava emmudit, fins que al minut 83 van tornar els crits contra Florentino. Luis Enrique, clar vencedor del duel, va fer jugar Munir per donar descans a un Iniesta que va rebre algun aplaudiment. El Barça va acabar amb quatre davanters -cinc si es compta un Piqué que se sumava a l’atac per buscar el cinquè-, exhibint la seva superioritat i desesperant els jugadors del Madrid. A Isco, suplent, però el millor dels blancs, se li va acabar la paciència i, producte de la impotència i frustració del que estava passant, va veure la targeta vermella per una puntada sense pilota a Neymar. El Bernabéu el va aplaudir, conscient que el Barça l’havia humiliat, com tantes vegades en els últims anys. L’hegemonia blaugrana continua.
