Quan el Barça no és l’únic que és “més que un club”

BarcelonaLes primeres mostres de catalanisme del Barça. L’estret vincle del Júpiter, del barri del Poblenou, amb l’obrerisme nacionalista català. ¿El Reial Madrid amb passat republicà? El concepte “més que un club” atribuïble a molts altres equips que han funcionat com a element d’identificació de nacions sense estat. Futbol i política. Política i futbol. Un binomi que ajuda a explicar molts dels fets més rellevants de la història contemporània. Així ho recull Ramon Usall (Barcelona, 1977) en el llibre Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars, que al mes de maig va publicar l’editorial Ara Llibres.

“Des de certs sectors s’ha criticat el Barça per la seva adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum, perquè es considera un posicionament polític. ¿Però rebre la selecció espanyola a la Moncloa quan guanya un campionat o que hi hagi una competició anomenada Copa del Rei no són dues manifestacions clarament polítiques?”, planteja l’autor lleidatà Ramon Usall per argumentar àgilment que “el vincle entre la política i el futbol és evident”. Dos conceptes que, segons Usalll, ajuden a explicar “la història de l’últim segle i mig”, i que juntes conformen les seves tres grans passions. “Des de ben petit que he sigut aficionat al futbol. Més tard, per inquietuds personals, hi va haver un país i un fragment de la seva història que em van atrapar: Algèria”, explica.

Concretament quan la creació d’una selecció de futbol algeriana no reconeguda per França, país del qual era colònia, va servir per defensar arreu la causa independentista algeriana. “Em va captivar que un desafiament d’un petit David (Algèria) vencés un gran Goliat (la França colonialista) mitjançant una estratègia diplomàtica vinculada amb el futbol”, relata Usall. De fet, aquest va ser el tema de la seva tesina abans de doctorar-se en història per la Universitat de Lleida. Actualment Usall és docent de secundària i batxillerat a les Borges Blanques.

Apassionat pel singular cas algerià, aquesta primera cerca va convertir-se en el començament d’una passió que l’ha dut a seguir-se documentant per argumentar que “molts clubs de futbol, sobretot a Occident, però també arreu del planeta, han sigut agents polítics durant l’últim segle i mig”. Els seus primers relats van omplir les pàgines de L’Esportiu. Més endavant va recollir i ampliar bona part d’aquestes recerques al llibre Futbol per la llibertat (2011, Pagès Editors).

La paradoxa del Manchester City

Set anys després, la seva afició per la recerca i la documentació continua. La seixantena “d’històries singulars, anecdòtiques i sovint desconegudes” plasmades a Futbolítica en són el resultat. L’autor relata com el futbol ha jugat un paper concret en episodis de gran transcendència històrica com les rebel·lions anticolonials, la lluita de classes, el nazisme, el comunisme, la Guerra Freda i la Guerra dels Balcans, o en capítols més recents com el conflicte sirià i els anhels sobiranistes. “És cert que no s’ha de magnificar el paper del futbol o dels clubs, però sí que poden funcionar com un mirall dels diferents moments històrics que han marcat diverses societats. La pertinença a un club és un factor d’identificació digne de ser estudiat”, comenta Usall.

“Els equips identifiquen un barri, una ciutat, una regió, unes conviccions ideològiques, a vegades religioses… Esdevenen un espai de socialització comunitària”, afegeix. L’autor argumenta les seves paraules amb un exemple eloqüent i paradoxal: “El Manchester City és avui propietat dels xeics dels petrodòlars, però té l’origen en una parròquia del Manchester industrial de finals del segle XIX. En un context castigat per l’atur i la precarietat, la voluntat de la parròquia era evitar l’allunyament dels joves de l’Església mitjançant una activitat física en grup”.

El futbol, com la música

En definitiva, Futbolítica mostra el futbol com a actor, instrument o vehicle en què s’emmiralla la història. L’autor, entre altres relats, recupera les primeres mostres de catalanisme del Barça o del Júpiter; explica per què el Juventus, el club amb més aficionats d’Itàlia, és també el més odiat, i documenta com el futbol ha sigut utilitzat tant per voluntats dictatorials com també com a fenomen contestatari. “Hi ha un símil que ho explica molt bé: el futbol és com la música, ni tot és cançó protesta ni tot són marxes militars”, conclou Usall.