Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Barcelona, terra de pelegrinatges italians

L'estiu del 2010 vaig ser a l'illa de Giglio, aquest preciós paratge que s'ha fet famós per culpa d'un naufragi. El taxista que va acompanyar-me al port, però, estava tip de viure allà i volia venir a viure a Barcelona, una ciutat que tenia mitificada. Curiosament, no la visitava des del 1982. Els seus records eren d'una Barcelona preolímpica, amb policies vestits de marró, drogues i vaixells plens de joves italians que deixaven el port en direcció a Eïvissa al ritme de People from Ibiza .

Ara, si aquell senyor mitificava Barcelona era perquè va venir per veure partits del Mundial del 1982. Barcelona és una terra sagrada per al futbol italià. Aquí va arribar una selecció sense cor ni ànima. Una selecció que havia empatat els tres partits de la primera fase del Mundial en terres gallegues (contra Xile, Polònia i el Camerun). Però a Barcelona, l'equip d'Enzo Bearzot va renéixer derrotant l'Argentina i el Brasil al vell Sarrià. Aquell 3-2 amb què l'equip de Zoff, Conti, Tardelli, Conti, Antognoni, Scirea i Paolo Rossi va derrotar el Brasil de Zico, Sócrates i Toninho Cerezo és encara un dels millors partits en la història dels Mundials.

Aquell matx forma part del relat històric del calcio . Fins i tot dóna nom a una obra de teatre en sicilià de Davide Enia (Itàlia-Brasile 3-2) . A Fútbol bailado , una novel·la d'Alberto Garlini, l'èpica del triomf italià aquell 1982 es barreja amb la mort de Pier Paolo Pasolini i les misèries d'aquella Itàlia d'inicis dels anys 80, marcada per la violència política. Barcelona, doncs, té un espai destacat en la història de la selecció italiana, ja que l' squadra azzurra va jugar les semifinals del Mundial al Camp Nou. Havien passat tot just tres dies des d'aquell matx davant del Brasil a Sarrià, tres dies en què Itàlia va passar de l'escepticisme a l'eufòria. Així, milers d'italians van agafar el cotxe i es van plantar a Barcelona, on Polònia seria derrotada. D'aquí, van anar a Madrid, on Itàlia guanyaria el Mundial.

L'altre gran pelegrinatge italià va ser el 1989. Aquell any, 90.000 tifosi del Milan van envair Barcelona per veure com el seu equip guanyava la Copa d'Europa tot just sis anys després d'haver jugat a la Serie B. Berlusconi havia comprat un club en greus problemes i a cop de talonari l'havia convertit en un gegant.

Actualment, milers d'italians viuen a Barcelona. Alguns fugien de Berlusconi. D'altres simplement adoren la ciutat. L'oferta de restaurants italians que tenim és meravellosa i als seus murs trobes fotografies del Nàpols de Maradona, de l'Avellino dels anys 80 o del Verona. Alguns d'aquests italians van arribar a Barcelona de vacances. D'altres estaven de pas, com els protagonistes del film Marrakech Express de Gabriele Salvatores, el director que un dia va lloar Barcelona per "haver deixat que Maradona creués el mar fins a Nàpols".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT