Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Beneïda siguis, Edelmira Calvetó

La meva germana, que és més llesta i decidida que jo, ha fet fortuna professionalment i ja ha viscut en tres països diferents. Un dia m’explicava com és la sensació d’arribar a una reunió i adonar-te que ets l’única dona. I veure com molts dels companys de taula no hi donen importància però com altres se senten molestos: la presència d’una dona els trenca alguns costums, com fer brometes, comentaris o sortides nocturnes. Algun d’aquests ases també considerava que amb ella no podien parlar de futbol, sense saber que encara pot dir de memòria l’alineació de l’Alemanya campiona del món el 1990 i que s’emociona recordant Paolo Maldini, el seu futbolista preferit.

Jo, a diferència de la Marta, la meva germana, m’he obert camí per altres vies i he trobat una feina on toca parlar de futbol, una passió familiar. No em queixo. Però m’he trobat un cop i un altre en reunions, trobades, llotges i sales de premsa sense dones. De mica en mica la cosa canvia, però sempre que veig aquelles mirades desconfiades quan arriba una dona a un ambient futbolístic, penso en la meva germana. Penso en els homes que se senten amenaçats. En aquells directius que intentaven evitar que la seva dona vingués als desplaçaments europeus a l’est d’Europa per poder anar a cases de barrets. O en aquells periodistes que al final d’un sopar li diuen al president Bartomeu que això del futbol femení no és “ni futbol, ni femení”. Penso en ells i celebro que Bartomeu no rigués i digués que no, que cal apostar pel futbol femení. No riure certes bromes és el primer gest de revolta, molts cops.

I celebro que avui, enmig de la bogeria de la remuntada que sospito que no arribarà, el club tingui un espai per recordar l’Edelmira Calvetó, aquella barcelonina que no va parar fins que la van acceptar com a primera sòcia del Barça, un 1 de gener del 1913 , malgrat que els estatuts del club, llavors, deien que només podien ser socis els homes. L’Edelmira Calvetó va morir a Barcelona el 29 de juliol del 1959, als 75 anys, en silenci. El club no la va recordar, ni els diaris, ni la gent. En ple franquisme, les dones havien de quedar-se a casa. I l’Edelmira era d’aquelles que no volien quedar-se a casa. Ella volia anar al futbol, per patir, per cridar. Ella, amb aquell gest, va fer més gran el Barça. Molt més que no pas molts directius, periodistes o jugadors. El Barça encara en necessita, d’Edelmires. I és que avui tot just hi ha una directiva al Barça.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT