Breu història dels peus descalços als Jocs
La marató de Roma del 1960 va ser una de les més boniques de la història. Per fugir de l'engaxifosa calor dels mesos d'agost a la Ciutat Eterna, la cursa es va fer de nit per un escenari immillorable: la vecchia Roma, de manera que els corredors van passar pels fòrums imperials, el Circ Màxim i la Via San Gregorio i van creuar la línia d'arribada sota l'arc de Constantí, al costat del Colosseu.
Centenars de torxes il·luminaven el recorregut. Els italians, tant els de bona família -vestits de vint-i-un botó- com els dels barris populars, van veure amb sorpresa com liderava la prova un jove africà que corria descalç. Els romans de tota la vida sabien millor que ningú quin mal poden fer, les llambordes romanes. Però aquell atleta d'Etiòpia semblava no immutar-se. Descalç, Abele Bikila es va convertir en el primer africà de color a guanyar un or olímpic.
Bikila no va córrer sempre descalç. Quatre anys més tard guanyaria la marató de Tòquio amb sabatilles. De fet, hores abans de córrer a Roma es va provar unes sabatilles que li va oferir Adidas, però li van fer mal perquè no s'havia entrenat gaire calçat. Bikila, que llavors tenia 28 anys, havia viatjat a Roma per un cop de sort. El corredor Wami Biratu s'havia trencat la cama jugant un partit de futbol amb els amics i els tècnics van cridar-lo a ell, encara que feia pocs mesos que havien descobert el seu potencial durant uns entrenaments de la Guàrdia Imperial.
Bikila i els seus peus descalços són una de les imatges més famoses de la història dels Jocs. Però no són els únics peus descalços dels Jocs. Zola Rudd, una corredora nascuda a Sud-àfrica però internacional amb la Gran Bretanya, va córrer els 3.000 metres dels Jocs del 1984 descalça, i va protagonitzar una forta polèmica quan va topar amb la nord-americana Mary Decker, que va caure i va quedar fora de la cursa. La imatge de Decker plorant acabaria sent més famosa que no els peus de Rudd.
El 1948 molts jugadors de la selecció de futbol i d'hoquei herba de l'Índia van optar per jugar sense botes. En el cas dels futbolistes, que van perdre en la primera fase 2-1 amb els francesos, gairebé tots jugaven amb els peus embenats, tal com ho feien a casa seva. Sallen Manná, un dels jugadors, va admetre que "abans dels Jocs tot just dos o tres jugadors de l'equip s'havien posat botes abans". Plantant cara als francesos, els indis es van guanyar la simpatia del públic anglès, i molts espectadors van voler tocar els peus dels futbolistes.
L'equip d'hoquei herba solia jugar calçat. Però la final, contra els amfitrions britànics, es va jugar sobre un camp enfangat. Així que alguns jugadors es van treure les sabatilles per jugar més còmodes. Van guanyar 4-0 i es van penjar l'or. Tant els futbolistes com els jugadors d'hoquei van acabar convidats a una recepció amb la reina britànica. Aquell dia, tots es van calçar.
