Publicitat
Publicitat

El control de joc del Camp Nou i l'arribada de San Siro

Els dos partits entre el Barça i el Milan en la fase de grups permeten imaginar el que es pot veure avui, tant pel que fa a les errades que no es voldran tornar a cometre com per les accions d'èxit que es voldran potenciar. Al Barça li convé tenir la pausa del Camp Nou i la profunditat de San Siro, sense caure en l'horitzontalitat de Barcelona ni l'estrès de Milà.

Defensa de 3, de 4 o mixta

Tant al Camp Nou com a San Siro, Guardiola va apostar per una combinació entre el 3-4-3 i el 4-3-3, per exigències del guió o per iniciativa tàctica. Busquets, incrustat com a central o incorporat de migcentre, va ser la peça més mòbil i la que va permetre la mutació entre un dibuix i l'altre. Fins a cert punt, Alves a Barcelona (lateral-extrem) i Keita (interior-migcentre) a San Siro també van habilitar la dualitat tàctica. Des del novembre, quan va jugar-se l'últim xoc, Guardiola ha perfeccionat el mecanisme i podria repetir-lo amb l'ajuda de la polivalència d'Iniesta, Cesc i Alexis.

Riscos en la transició

Tot i completar 180 minuts de moltíssima concentració i èxit en l'execució d'aquest doble guió (amb predomini, però, del 3-4-3), el Barça va evidenciar alguns problemes durant la transició, el canvi de dibuix. Una pèrdua de pilota, sobretot en fase de creació, obria un contraatac ferotge del Milan, hàbil en la invasió dels forats que es creaven entre lateral i banda i entre lateral i central. El 0-1 de Pato al Camp Nou és un exemple de la feblesa defensiva en el passadís interior entre centrals si no es coordina bé tota la línia, i l'1-1 d'Ibra a San Siro demostra que, contra dos puntes, l'arribada d'un migcampista obert (en aquella jugada, Seedorf) pot provocar un problema en el central més obert (Puyol) si al mig no es replega bé.

Ibra i les segones jugades

Amb Ibra, el Milan va oferir un rendiment més vertical, va tenir més presència a l'àrea. El davanter suec esprem el poder d'atracció que genera la seva enorme planta i el morbo de ser exblaugrana per desorientar la defensa del Barça, obsessionada a omplir d'ajudes defensives el seu difícil marcatge. Això deixa desatesos els jugadors perifèrics, que són els receptors desitjats del refús que la lluita amb el suec sempre provoca.

Explotar les bandes

Guardiola ha de trobar l'equilibri entre prioritzar la possessió i per tant encabir en una alineació el màxim de migcampistes possibles, i buscar un onze més vertical sense convertir el partit en una carrera d'anar i venir, un ritme que convé més al bàndol italià. El Milan aposta per l'acumulació de jugadors en les zones interiors i deixa força exposats els seus laterals, que se senten incòmodes quan el rival els fa anar a la banda i els allunya de les cobertures. Zambrotta va viure tranquil a San Siro en el duel contra Thiago, poc profund, però va patir amb les arribades alegres d'Alves al Camp Nou. Una bona estratègia serà exigir-lo amb Pedro, Alexis o, fins i tot, Cuenca o Tello.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT