Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Cas arxivat: Sergio García és honest

Tinc tan poques esperances en el partit de dissabte que he fet la promesa de rapar-me els cabells en directe per televisió en cas de victòria perica. “Amb la teva alopècia tampoc és cap gran promesa”, diran alguns malintencionats. I una mica de raó ja tenen: de cabells, en tinc pocs. Però puc assegurar -perquè en la intimitat d’algun viatge estiuenc ho he fet- que veure’m al zero impressiona una mica.

Ja hi som, diran els sospitosos habituals, el filial no vol guanyar al camp del seu veritable equip. I, esclar, com els explico que no és una qüestió de voler sinó de poder? Podria ser una mica punyeter i recordar que sempre ens quedarà París per entendre la diferència entre voler i poder. També podria recordar que tres dels millors jugadors de l’Espanyol dels últims anys, al Madrid són suplents. O mirar els números: l’equip blanc és l’únic que no ha perdut cap partit de Lliga a casa. Però res d’això convencerà els que ens critiquen des de la comoditat dels prejudicis. Per tant, no ens n’hem de preocupar.

El que sí que ens ha de preocupar és la maledicció dels laterals drets. En principi només en teníem un i justet. Ara surt d’una lesió i no pot jugar. Quique se’n va inventar un altre que porta setmanes amb una lesió que omple de dubtes la feina dels serveis mèdics del club. I quan del filial hem tret un altre lateral (aquest, a sobre, golejador), també se’ns lesiona. Diuen que Quique repetirà l’invent del dia del València ( Diego Reyes de lateral). Jo, que no en tinc ni idea, jugaria amb tres centrals i Hernán com a cinquè defensa.

El que també ens ha de preocupar és enfrontar-nos al Madrid amb mig equip lesionat. Alguns (com els ja citats o com Baptistão) no viatjaran. D’altres, si juguen, necessitaran curiosos artefactes per protegir-se: Piatti, un casc per al crani; Hernán, una funda per al nas, i Reyes, una fèrula per al dit. Més que un equip semblarem un exèrcit en retirada.

Tinc poques esperances però molta il·lusió: m’agrada que guanyi l’Espanyol i m’agrada que perdi el Madrid. I recorda una cosa, Quique: si perdem, les abraçades les has de fer als nostres. Perquè si perdem et volem enfadat i trist. Amb fair play. Però trist. Com nosaltres.

Nota final. El lector deu haver observat que entre el títol de l’article i el contingut no hi ha relació. El tema de la setmana ha de ser el partit al Bernabéu. Però volia assegurar-me que el no-cas Sergio tindria un titular proporcional al que hauria tingut un hipotètic cas Sergio.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT