Cesc Fàbregas, el veí que mai no va acabar de marxar
Dilluns al vespre, després que el Barça golegés el Vila-real al Camp Nou (5-0), Cesc Fàbregas -autor d'un dels gols- va desplaçar-se fins a Arenys de Mar (Maresme) per estar amb els seus amics tot cruspint-se un entrepà. L'endemà, dia lliure abans d'anar convocat amb la selecció espanyola, continuava al municipi per fer vida de família. Entre una cosa i l'altra, va tenir temps per atendre la sol·licitud dels veïns i curiosos que demanaven fotos i autògrafs a un jove futbolista que, abans de guanyar-se l'admiració dels seguidors del Barça amb un inici de temporada fulgurant, ja era un ídol al seu municipi natal.
El cas de Cesc és diferent del de molts futbolistes que van marxar de la vila on van néixer i que de mica en mica van anar perdent les seves arrels. Tot i viure a Londres, Arenys de Mar sempre va ser present en un raconet del seu cor. Potser per influència de la seva família, que és d'aquelles a qui els agrada trobar-se per celebrar tots junts sants i aniversaris. Però el cas és que el "Francesc jugador" -tal com li diuen algunes de les seves tietes per diferenciar-lo del seu pare, que també es diu Francesc- sempre trobava una excusa per escapar-se de la capital anglesa i reunir-se amb els de casa.
I no només això. Els 2.000 quilòmetres que separaven Arenys de Mar de Londres no van ser suficients perquè deixés de fer-se amb els amics del poble, aquells amb qui va compartir la infància. En les seves anades i vingudes sempre trobava un moment per reunir-s'hi, per comentar les mil i una coses que li passaven, fer el cafè, sopar o, simplement, riure una bona estona.
En general, sempre ha estat relativament fàcil trobar-se'l passejant per la Riera -com anomenen popularment la rambla del Bisbe Pol-, o prenent un refresc, entre d'altres, a la terrassa de la Croissanteria, un dels bars que s'omple cada dia de partit. Un local regentat per l'Agustí, un aficionat periquito que té penjades a la paret fotografies del jugador, i on sovint algú deixa alguna samarreta o souvenir perquè el futbolista, en una de les seves escapades, l'hi signi.
D'aquesta feina se n'encarrega el seu pare, el Francesc, que confessa que al principi li feia "vergonya" presentar-se a casa amb deures per al seu fill, però que després es va haver de rendir a l'evidència d'un jugador que no perd el somriure dels llavis i que mai no té un no per a ningú.
La Croissanteria, i tot el municipi en general, va ser el centre de pelegrinatge de molts seguidors de l'Arsenal. Estiuejants anglesos que van aprofitar la seva estada al litoral català per fer una escapada a Arenys, el poble on va néixer la seva estrella. Avui, els gunners han deixat de venir, però hi comencen a fer cap els aficionats culers.
Un veí estimat
És difícil trobar algú que parli malament de Cesc Fàbregas. Va marxar molt jove cap a Anglaterra, amb només 16 anys, però els seus veïns no l'han oblidat. Per això, aquell diumenge 14 d'agost, quan el Barça va anunciar el seu fitxatge, en més d'una casa ho van celebrar amb una ampolla de cava. No tots el coneixen, però, malgrat tot, asseguren que s'ha guanyat un trosset del seu cor. "Ens l'estimem -explica una venedora-, és d'aquí, de casa nostra, i sempre que es parla d'ell es parla d'Arenys de Mar". Un altre dels vilatans en destaca, tot llegint la crònica del partit, "la seva qualitat humana i la de la seva família", molt apreciada al municipi, i més encara després del ressò mediàtic que ha esà tenint el futbolista.
Arenys de Mar és una localitat de gairebé 15.000 habitants. Un poble d'aquells on tothom es coneix amb tothom, on els veïns se saluden pel carrer i comparteixen tertúlies de bar entre cafès i carajillos. La família paterna del futbolista ha viscut al municipi tota la vida, i aquests últims estius ha estat el centre de moltes converses. El seu pare, que havia sigut jugador de l'Arenys, s'ocupa d'una empresa del sector de la construcció. I les seves tietes àvies tenen una ferreteria (Fita). Els Fàbregas són aficionats al futbol, i sobretot, culers de tota la vida.
Aquests dos últims estius no els han estat gens tranquils, perquè qui més qui menys se'ls acostava per saber les novetats del seu fitxatge pel Barça. "La gent ens aturava i ens preguntava si vindria o no, i nosaltres els dèiem la veritat, que no ho sabíem. Però no s'ho creien i ens contestaven: «Ho saps però no ens ho vols dir»", explica una de les seves tietes, a qui no li quedava més remei que arronsar les espatlles.
A l'espera d'aquell desenllaç, Arenys de Mar s'havia omplert de samarretes de l'Arsenal amb el dorsal número 4, firmades o sense firmar, que s'exhibien amb orgull cada vegada que el futbolista completava una bona actuació. Avui, el vermell gunner ja conviu amb el blaugrana. Símbol inequívoc d'un municipi que està orgullós d'aquell veí que mai no va acabar de marxar.
