Cholisme a la carta
Semblava que el genèric de la setmana, el nom propi de la setmana convertit en categoria, seria tamudazo. Però les semifinals de la Champions han imposat un protagonisme compartit: alguns dels qui més bandera han fet de l’estil i del bon joc com a únic camí legítim per aconseguir resultats ara tenen mitja temporada en mans de qui representa tot el contrari. “Cholisme però només per un dia”, deia ahir la portada de l’Sport. El 28 de maig el fi justificarà els mitjans. El moralisme dels valors, de la possessió i de la bellesa deixarà el seu lloc a Maquiavel. No ho critico: ho entenc perfectament.
Aquesta mateixa setmana també hem pogut observar la passió de molts culers pel Manchester City. El desig de la derrota del rival gairebé tan intens com les ganes de victòria pròpia. Per a molts culers -ho he parlat amb amics aficionats blaugranes- el títol més important que el Barça es juga en aquesta final de temporada és aquell del qual ha estat eliminat. La intensitat amb la qual molts culers desitgen que el Madrid no guanyi la Champions és superior a la il·lusió per la Lliga o la Copa que poden guanyar. No ho critico: ho entenc perfectament.
El cholisme és aprofitar totes les escletxes que el joc i la incompetència arbitral permeten per assolir l’únic objectiu important: la victòria. Fer tot allò que et deixin fer. Com diu el mateix Simeone, si el teu cotxe corre menys que els altres, pots punxar les rodes dels rivals. I qui diu punxar les rodes diu tirar una segona pilota al camp quan ataca el contrari o fingir una lesió del porter durant tres minuts en el temps de descompte.
En aquest context favorable al cholisme, confio que diumenge s’entendrà que l’Espanyol jugui amb aquestes armes. Perquè a qui està disposat a ser cholista per un dia no li ha de suposar gaire esforç ser-ho dos. La intensitat, la lentitud en les sacades de porta o de banda mentre duri -si dura- l’empat inicial, fingir alguna falta… Tot això serà part de l’estratègia de l’Espanyol i els nous cholistes segur que ho entendran. Especialment perquè ningú està lliure de cholisme: el gol de mà de Messi el dia del tamudazo ; Busquets mirant de reüll mentre fingeix una lesió; Mascherano negant-li la mà a Pau; Suárez, tot ell… cholisme pur.
Com també entendran el desig de deixar l’etern rival sense Lliga. No per ganes que la guanyi un equip concret, sinó simplement perquè no la guanyi el Barça. Res greu, res gaire important. La rivalitat. Amb un somriure amistós.
