Cinc anys no són res

Demà l’ARA fa cinc anys. I com va dir el Carles Capdevila en el seu emocionant discurs (moltes gràcies i molta sort, amic!) ha sigut un cicle rodó: va començar amb un 5-0 i ha acabat amb un 0-4. Tothom va entendre a què es referia: aquests cinc anys del nostre diari han coincidit amb una nova època triomfal del Barça. Fins i tot jo -objector de consciència pel que fa a l’actualitat blaugrana- recordo aquestes victòries, que no els partits, contra el pèrfid Madrid. I també sé que durant aquests anys de vida de l’ARA el Barça ha col·leccionat títols amb avidesa.

Si fa cinc anys del naixement de l’ARA, vol dir que fa cinc anys que escric una columna setmanal sobre aquesta espècie en vies d’extinció que tan bé tracta un mitjà que -tot s’ha de dir-és una mica culer. Estic feliç i agraït per aquest espai. Però si faig un exercici com el del nostre director i repasso aquests cinc anys, no trobo ni un sol record memorable. Ni un. I per qualificar alguna cosa de memorable no sóc gaire exigent: una victòria contra algun dels dos grans, una salvació d’última hora o una final no necessàriament guanyada. Res de res. No hem patit cap desgràcia, aquest seria l’únic motiu d’alegria. Però d’emocions, poques i petites: la campanya de Copa de l’any passat, alguna golejada màgica amb Coutinho, algun gol a l’últim minut. Res.

Faig balanç, comparo balanços i reitero una constatació: que n’és de difícil ser de l’Espanyol! I, esclar, els que ja ho som tenim difícil el canvi. Però els que encara no han sigut inoculats pel virus, els que encara hi són a temps, entenc que no facin el pas. Per això em sembla absurd el debat obert sobre el canvi de nom del club. Això d’Espanyol fa que molts es tirin enrere, és l’argument. Si tingués un nom més neutral o més català, molts que no ho són se’n farien. ¿D’on trauríem aquests potencials aficionats? ¿Culers reconvertits? ¿Ateus futbolístics que veurien la llum? El canvi de nom, si més no a curt i mitjà termini, només suposaria alguna baixa -la majoria, poc doloroses, tot sigui dit- i cap guany. Només millores en termes de simpatia condescendent.

Si d’aquí cinc anys, quan celebrem els deu anys de l’ARA, volem un Espanyol amb més massa social, la clau no és el canvi de nom. Cal que siguin cinc anys que permetin acumular algun record positiu i fins i tot algun de memorable. La indiferència creixent que els meus fills senten pel seu club -us torno a demanar perdó, estimats- no té res a veure amb el nom. És culpa de l’avorriment i de la mediocritat.