Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Un Milan orgullós s'agenolla després d'un partit elèctric en què va caldre picar molta pedra

Cinquè any d'idil·li europeu d'un Barça sense sostre

L'epicentre futbolístic del món és al Camp Nou. Des de fa uns anys tots els ulls miren cap a Barcelona, on es viuen partits que generen moviments sísmics que arriben a tot arreu. Per cinquè any consecutiu el Barça jugarà unes semifinals de la Lliga de Campions després de derrotar un Milan molt digne. Un triomf que permet caminar amb pas ferm cap a la final de Munic. La capital bavaresa ja és a només dos partits i ara només falta saber si cal anar-hi via Londres o via Lisboa.

Un duel entre el Barça i el Milan mereix un guió ple de sobresalts, girs enginyosos i bons actors, i el d'ahir el va tenir. Els llombards de mica en mica tornen a constituir un club important a Europa i ahir van desafiar obertament el vigent campió. L'estil és oposat però l'ambició és la mateixa. El Barça sempre camina cap endavant, mentre que els rossoneri saben madurar el partit tancats en defensa per colpejar amb atacs ràpids i verticals quan toca. Més enllà d'estètica, la competitivitat del Milan és lloable.

Precisament aquesta competitivitat italiana la coneix i l'admira Guardiola, que va aprendre a base de cops i suor com li costava guanyar com a jugador del Brescia en camps com els de Perusa o Piacenza. El quart partit d'aquesta temporada entre els milanesos i els barcelonins, doncs, feia por a un Guardiola que es va trencar la closca per sorprendre tàcticament Allegri. I l'entrenador de Livorno de ben segur que no s'esperava Isaac Cuenca com a titular, una defensa de tres i un mig del camp en forma de cub, en què els vèrtexs eren Xavi, Iniesta, Cesc i Busquets. Dani Alves i Cuenca s'encarregaven d'obrir el camp i Messi hi posava la màgia amb les seves jugades individuals. Ofensivament, aquesta aposta va crear molts problemes a la defensa italiana, que mai sabia si tancar els espais interiors o obrir-se.

El matx va ser elèctric. El Barça sabia mossegar però no sabia controlar el ritme, ja que el Milan sempre trobava el moment de lucidesa per acostar-se a l'àrea de Valdés. El partit d'ahir no va ser fàcil per al porter català, però va ser encara pitjor per al veterà Abbiati, que als 10 minuts ja mirava al cel agraint que Messi hagués xutat fora malgrat estar tot sol davant seu, després de dos atacs genials en què Cesc, fent de fals 9 , i Alves, fent d'extrem, van cuinar jugades amb intel·ligència.

De penal també valen

Amb tanta pólvora no va deixar de ser curiós que els gols arribessin de penal. El primer va venir precedit d'una jugada que en si sola ja és un microcosmos que explica molt d'aquest Barça i de Messi. L'argentí va pressionar una pilota a l'últim home milanès en defensa, Antonini, l'hi va pispar i va córrer tot sol contra Abbiati. Però en lloc de xutar va intentar assistir Xavi, i es va generar un rebuig que Messi va tornar a lluitar i amb què va rebre un penal d'Antonini. L'argentí el va xutar a l'esquerra d'Abbiati: 1-0.

El primer gol de l'eliminatòria no va alterar res. El Barça, crescut, volia el segon. El Milan, gat vell, tenia clar que amb un gol seu seguia classificant-se. I el va aconseguir després d'una gran assistència d'Ibrahimovic, ben marcat per Piqué. Però a la mínima ocasió en què va trobar uns metres, va pivotar, va girar-se i va assistir Nocerino, que entrant bé des de la segona fila va batre Valdés. Guardiola segurament va penedir-se llavors de no haver apostat per una defensa de quatre després del gol de Messi, però tocava tornar a marcar. Iniciar un altre cop. I, una altra vegada, el gol va arribar de penal, i en aquest cas gràcies a una greu errada del veterà Nesta, que va agafar per la samarreta Busquets. Un penal clar, però també un dels que molts cops no es xiulen. Messi el va transformar, ara per la dreta. I fins al descans, Guardiola va situar una defensa de quatre per evitar ensurts.

Un partit pensat per a jugadors que volen guanyar copes i fer història, el matx va seguir creixent a la segona part. El Milan, malgrat no crear ocasions realment clares de gol, cada cop que s'acostava generava inseguretat a l'estadi. Els italians vivien de jugades puntuals, però la feina bruta d'homes com Robinho i Nocerino era cabdal per mantenir les espases ben altes. Al Barça, Alves es cruspia rivals amb una potència física descomunal, mentre que Cuenca feia d'alumne aplicat, obrint sempre espais perquè brillessin els que tenen més premis individuals. El tercer gol, de fet, va ser una jugada de Messi en què un rebot va esdevenir una assistència per a un altre alumne aplicat, Iniesta, que va fer el 3 a 1 (minut 53) i va dedicar el gol a la seva filla, que ahir feia un any.

El Milan ja no va poder reaccionar, però no es va rendir. Pato, Aquilani i Maxi van entrar per atacar millor, però van topar amb un Barça renovat amb Thiago, Adriano i Keita. Un Barça que va perdonar el quart gol i es va sobreposar a la lesió de Piqué defensant amb ordre els atacs llombards. Un triomf suat per seguir somiant a prendre el relleu precisament del Milan, l'últim club que ha guanyat dues Champions de manera consecutiva.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT