El City, l’atzar i els xecs del xeic
PeriodistaEl mercat futbolístic d’estiu ha abaixat la persiana i el vodevil dels porters del Madrid, amb el ridícul sonat de Florentino Pérez, és tan atractiu que no ens deixa veure la que és, al meu entendre, la notícia impactant d’aquest agost amb tant de moviment. El Manchester City ha invertit més de 215 milions en cinc jugadors, tres dels quals estan entre els sis traspassos més cars d’aquest estiu. En una mostra de desesperació esportiva però de potencial econòmic sense límits, Mansour bin Zayed al-Nahyan ha deixat que el City tirés la casa per la finestra. No els ha valgut de res la lliçó del fair play financer, perquè, així que els han aixecat la mesura correctora, s’han llançat a rebentar el mercat perillosament.
Txiki Begiristain i Manuel Pellegrini han fet un bon diagnòstic del que li calia al seu equip per intentar tornar a manar a la Premier i, sobretot, per mirar de treure el nas a Europa. Buscaven un central que tapés el fiasco d’haver pagat 40 milions per Mangala just fa un any, un centrecampista que tingués més gana i més compromís que un Touré Yayá una mica de tornada, i un davanter de qualitat perquè el Kun Agüero no s’hagués de continuar buscant la vida tot sol. De central s’han endut el contundent Otamendi del València (per 44 milions d’euros). A la mitja punta s’han comprat (per 78 milions) el belga De Bruyne, l’única estrella emergent de la Bundesliga que no ha anat a raure al Bayern. Al davant (i per 67 milions més de l’ala) l’opció triada ha sigut Raheem Sterling, l’únic futbolista que feia il·lusió del Liverpool actual. Tres molt bons jugadors però pagats a un preu de rècord, molt per damunt del rendiment que han donat fins ara.
La pilota no entra per atzar va ser el títol del llibre publicat per Ferran Soriano el 2009, uns consells de management de sentit comú extrets de l’experiència de vuit anys de directiu del Barça. Aquelles lliçons teòriques sobre intel·ligència estratègica aplicada amb rigor ara trontollen en la pràctica. El capítol dedicat als límits de les negociacions aquí, amb els xecs del xeic, queda en paper mullat. No hi hagut més topall que el hobby del nou-ric que, convençut que un club de futbol és una multinacional de l’entreteniment, tot el que vol ho compra. I ara, després de set anys de muntar atraccions diverses, al parc temàtic li faltava el Bugs Bunny i el Mickey Mouse per poder ser millor que el de la competència. La funció del líder, diu el manual de Soriano, és aconseguir els resultats que s’espera del grup. Ara doncs, vençuts els valors, ja només els queda guanyar. Els resultats. Els desitjaria molta sort, si creguessin en l’atzar.
