Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Club Deportiu Espanyol: és el moment

Aquesta setmana tan plena d'alegries futbolístiques -totes per l'absurda però gratificant via indirecta- ha quedat en un segon pla una important efemèride: fa 100 anys que l'Espanyol té el títol de "Reial". Per celebrar-ho, tinc una proposta: renunciar-hi i escapçar-nos la corona de l'escut. Perquè d'aquest nom nostre tan llarg i tan criticat, el que de veritat em sobra és la declaració monàrquica.

Sóc conscient que els que no ens estimen critiquen altres elements. Per començar el més que discutible "Deportiu". Fent d'aprenent del gran Pla Nualart, cal dir que el DIEC no l'accepta. Però forma part d'una doble tradició: una, la pròpiament esportiva (compartida amb el nostre club amic de Reus i amb molts altres: Banyoles, Terrassa, el Masnou, Cassà...). I la d'una parla catalana en vies d'extinció: la del luju i el despilfarru ; el tontu , el cantamanyanes i el cuentu . La del protagonista de L'home de la maleta de Ramon Solsona. La que agrada a persones tan poc sospitoses com Manuel Cuyàs i J.J. Isern. Sobre "Espanyol", busquem el suport de Saussure: és una qüestió de significant i significat. El concepte al qual em remet "Espanyol" quan penso en el club dels meus amors no té res a veure amb cap derivat d'Espanya. Quan l'adjectiu es converteix en substantiu agafa vida pròpia. Tot i compartir significant, el significat és un altre. De la mateixa manera que quan animo el meu equip de bàsquet no em plantejo si sóc jove o vell, no trobo cap relació entre el nom del meu equip de futbol i el sentiment nacional.

Però el "Reial" sí que no. Aquí el significat no té cap altre referent que el monàrquic. La força de l'adjectiu roman inalterable. I, per tant, manté un missatge del qual molts pericos (o alguns: tant se val) ens sentim aliens. A diferència del que deia l'expresident Fernando (ahir Ferran, abans-d'ahir Fernando, demà el que calgui) Martorell en unes desgraciades declaracions, no hi ha una identitat política que representi l'Espanyol. Ser perico és compatible amb tot: també a ser republicà. Sé que és una proposta amb poques possibilitats. Tanmateix, s'havia d'intentar. És un moment oportú i fins i tot oportunista. Amb tots els problemes que ara tenen la monarquia i els seus defensors, ni se n'adonaran. I si ho fem, per fi tindrem alguna portada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT