Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Contra la visió eurocentrista de la pilota

Recordo un joc que ens va fer un professor d'història: ens va ensenyar un mapamundi en què Europa quedava en un racó i al centre hi havia part de l'Àsia. Era una manera ben gràfica d'ensenyar-nos com molts cops només sabem veure les coses des de la nostra visió eurocentrista. Acte seguit, va començar a ensenyar-nos història medieval començant per Mahoma. Era una visió interessant. Amb el futbol, de fet, passa el mateix. Tenim una visió eurocentrista.

El primer cop que el Barça va topar-se amb un equip que no era europeu va ser el 1925. El Nacional uruguaià feia una gira per una Europa amb ganes de veure els jugadors campions de l'or olímpic el 1924 amb la selecció celeste. Durant 190 dies, l'equip bolso va jugar en nou països diferents i va provocar admiració. A Barcelona l'estadi de les Corts es va quedar petit per veure un empat 2-2 amb el Barça de Samitier. El Nacional va enamorar a Mallorca, Manacor, València, Galícia i el camp de l'Europa, on perdria el primer partit de la gira jugant amb suplents. Tanta admiració va provocar que el Barça li fitxés al final de la gira la seva gran estrella, Hector Scarone. Llavors, els europeus no érem tan eurocentristes quan parlàvem de futbol.

Millor el clàssic que el Mundial?

Ara tot ha canviat. La major part d'aficionats del Barça donen més importància a gaudir com es va gaudir dissabte del clàssic que no pas al Mundial de Clubs que es juga al Japó. Tant li fa que el Santos tingui la mística de ser el club de Pelé i que hi juguin internacionals amb la selecció brasilera com Neymar -pretès pel Barça i el Madrid-, Ganso, Elano i Danilo. Tant li fa. Als europeus ens interessa guanyar la Lliga de Campions i ja ens sentim el millor equip del món. De la mateixa manera que als esports professionals nord-americans s'autoproclamen campions del món en guanyar una lliga domèstica i llavors ploren quan els espanyols els guanyen a bàsquet i els cubans a beisbol, aquí creiem que posem el peu sobre la bola del món guanyant la Champions, fins que un Sao Paulo, Vélez o Internacional ens torna a la realitat.

Un bon exercici seria utilitzar el truc del mapamundi que arracona Europa i posar-nos a la pell d'un aficionat del Santos. Durant anys has vist com els teus joves talents, com Diego i Robinho, són fitxats per clubs europeus a cop de talonari amb 20 anys. Has viscut dels records de quan Pelé derrotava el Benfica d'Eusebio i el Milan. Has vist partits ensopits contra el Goias i has patit a camps tan durs com el Centenario per guanyar la Libertadores. I tot, veient com els mateixos diaris del teu país dediquen portades al Barça per guanyar la Champions i conquerir el Bernabéu, com han fet els argentins d'Olé. I tu els llegeixes conscient que cap diari europeu dedicarà mai una portada al campió de la Libertadores. I llegeixes uns diaris que diuen que en breu et pisparan Neymar i Ganso. Però tu saps que el Santos va ser gran. Va conquerir el món i va ser tan admirat com el Barça ara. Per a un aficionat peixe, la Libertadores no era un destí final: era un passaport per plantar cara als europeus, per poder fer-la grossa davant de tot el planeta.

El Barça no va guanyar fins al 2009

El Barça ja va ser derrotat per un Sao Paulo meravellós amb Raí i per un Internacional de Porto Alegre voluntariós, d'un tal Pato, en un torneig que no es va guanyar fins fa pocs anys. I va caldre pròrroga davant l'Estudiantes. El Barça té futbol, però el Santos hi posarà més cor, això segur. I aquest element dignifica un torneig que ha fet bé convidant equips de tots els continents, ara sí que es pot dir que és un Mundial de Clubs. Tot i que el nivell encara sigui baix.

En espera del pas endavant del futbol asiàtic i africà a nivell de clubs, el Mundial de Clubs és una Copa Intercontinental amb entrants. Una Copa meravellosa, perquè contraposa mentalitats tan oposades com fascinants. Per això adoro aquest torneig, tot i saber que el neocolonialisme futbolístic imperant impedirà que els clubs africans puguin guanyar-lo, i tot i que deixi els clubs rics de Mèxic i Qatar com a única alternativa a europeus i sud-americans. M'agrada perquè la gràcia del futbol no és només com es juga. És com se sent. I en això, l'afició del Santos s'ha apuntat el primer gol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT