Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

El Barça surt amb un 4-3-3 que, a través d'Alves i Abidal, es transforma en 2-3-3-2

Defensa de quatre amb dos laterals molt profunds

La màgia del futbol és que res del que passa sobre la gespa és prou tancat com per establir-ne una veritat absoluta. Cap acció tècnica està radicalment prohibida, cap moviment tàctic és dolent per se . I cap sistema de joc és defensiu o ofensiu per naturalesa.

L'objectiu i obsessió dels entrenadors, però, és trobar en aquest escenari obert i caòtic, un ordre lògic que guiï els futbolistes a fer unes determinades accions i evitar-ne altres de manera que, dins la dinàmica del joc col·lectiu, certs moviments quedin potenciats i d'altres "prohibits", sense que el jugador perdi en cap moment la sensació de llibertat sobre el terreny de joc.

Un 4-3-3 més ofensiu que mai

Fa un parell de setmanes que s'intenta encotillar el joc del Barça dins un nou -vell- dibuix tàctic, el 3-4-3. Per molt que el tècnic expliqui que la posició al camp és només un punt de referència a partir del qual els jugadors, amb aparent llibertat, comencen a moure's, seguim jugant a situar sobre una pissarra els onze futbolistes quan es fa pública l'alineació. Ahir, a Minsk, va tornar a passar, fins que aviat es va veure que el sistema de joc triat aquest cop era un 4-3-3, i que Alves i Abidal "només" farien de laterals i Keita tornaria al migcentre.

L'aposta per aquest sistema de joc, venint de defenses amb tres homes, genera en un primer moment una estranya sensació d'imaginar-se un Barça menys ofensiu. Però res més lluny de la realitat. El Barça, quan juga amb una línia de quatre a darrere, com va fer ahir a Bielorússia, assumeix més riscos que si hagués proposat un 3-4-3 perquè interpreta la línia de quatre com una línia flexible en què, quan l'equip té la pilota, té els dos laterals incorporats a l'atac i tanca amb dos centrals fixadors, Puyol i Mascherano. Quan l'equip passa a defensar, els laterals tornen als punts d'inici per replegar amb quatre. Aquest desplegament profundíssim d'Alves i Abidal va portar-los més enllà de les posicions de Pedro i Villa, que tancaven cap a dins per deixar-los un passadís en banda, i va redibuixar el Barça, del 4-3-3 a una mena de 2-3-3-2.

Escenari conegut i nous camins

És cert que el futbol del Barça es mou tant que mirar d'encabir-lo en tres o quatre números sembla impossible, però parlar de sistemes de joc ajuda a fer visual la ubicació dels futbolistes. És la manera més pràctica de plasmar, en una fotografia numèrica, el constant moviment dels blaugranes. El plantejament del BATE, que sortia amb un 4-2-3-1 i que de seguida es va tancar en un bloc dens de nou homes davant de la frontal de l'àrea, va tornar a escenificar la versió més pacient del Barça, la que sap trobar forats davant defenses atapeïdes.

En previsió d'aquesta actitud del rival, Guardiola va apostar per un 4-3-3 en el qual la profunditat i amplitud no vinguessin marcades pels extrems, més estàtics, sinó per l'arribada perillosa dels laterals i, als jugadors de dins els va reclamar dues coses: d'una banda, que explotessin les opcions de xuts llunyans (Thiago i Messi van començar a obrir la defensa rival amb dos llançaments abans del quart d'hora de joc) i, de l'altra, que en lloc de buscar l'esquena de la defensa rival amb passades verticals, ho fessin amb diagonals. Així, de fet, es va obrir el marcador en les accions dels tres primers gols.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT