Publicitat
Publicitat

LLIGA DE CAMPIONS

Triomf històric a Madrid parlant a la gespa

Definitivament, Els temps estan canviant

Diverses generacions de barcelonistes mai haurien pensat que arribarien a veure el Barça guanyar al Santiago Bernabéu jugant com els àngels i fent-ho en el campionat que solia ser terreny privat del Madrid: la Lliga de Campions. En una nit emotiva com poques, el Barça va fer un pas de gegant cap a la final de Wembley gràcies a dos gols de Lionel Messi. Ahir es va rescriure la història.

Pep Guardiola deia que el seu Barça arribava al Bernabéu, on hi ha un museu amb nou Copes d'Europa, per debatre futbolísticament amb el Madrid. I ho feia amb una banqueta amb Jeffren, Fontàs, Sergi Roberto i Thiago Alcántara. Quatre nens que són l'última generació de futbolistes d'un club que pacientment, amb una feina metòdica, ha aconseguit anar prenent terreny al Madrid fins a passar-li al davant. No hi ha cap lloc millor per demostrar-ho que Madrid. Ni cap competició millor que la Lliga de Campions.

El 0-2 permet que els barcelonistes tinguin l'eliminatòria coll avall. Un resultat que refreda l'eufòria madridista posterior a la final de Copa, però que no refredarà els ànims d'una eliminatòria que serà recordada anys i anys. Perquè el Barça va guanyar jugant bé, però ho va fer amb Mourinho i Pepe expulsats, per permetre al tècnic portuguès reprendre el seu discurs victimista. El Barça juga, però seguiran acusant-lo de tenir un pacte diabòlic amb els àrbitres de tot el món.

Però mentre que l'equip més car de la història busca excuses, el Barça juga al terreny de joc on més còmode se sent: la gespa. Guardiola va demostrar a la roda de premsa prèvia que si toca alçar la veu, es fa, però la seva força és quedar-se sense aquesta veu donant ordres a l'equip mentre aquest borda el futbol.

Mourinho, que perd Pepe i Sergio Ramos per a una tornada en què haurà de demanar miracles a la verge de Fàtima, havia il·lusionat un madridisme que va passar del cel a l'infern en 90 minuts. Encomanar la teva sort al portuguès no és fàcil. El seu equip va ser més defensiu que mai, tancat sobre el seu terreny de joc, ja que la seva prioritat era no rebre gols. El madridisme, que després de la final de Copa tenia ganes de veure amb els seus propis ulls com el Barça era derrotat al Bernabéu, va acabar presenciant amb impotència com el Barça convertia el partit en una rondo etern. Perquè el Barça sí que volia marcar gols. Sense arriscar, però avançant metòdicament.

Possessió insultant

Sense Iniesta, Guardiola va apostar per l'onze previst, amb Mascherano com a central i Puyol al lateral. I Keita, al costat de Xavi. El malià, de fet, solia jugar molt avançat, a l'altura d'un Messi que patia per rebre pilotes, ja que els blancs sempre tenien quatre homes al darrere sense internades dels laterals.

Si Mourinho havia parlat a la sala de premsa, l'equip blanc no estava disposat a fer-ho a la gespa. Li tocava proposar un diàleg futbolístic al Barça, tal com havia dit Guardiola en la seva roda de premsa. De fet, aquest guió tampoc era cap sorpresa. El Barça, després d'uns primers minuts per posar els peus a la gespa -alta- del Bernabéu, va fer seva la pilota amb un domini incontestable que no es traduïa en ocasions de perill.

Una imatge prou gràfica va ser la de Cristiano Ronaldo als 20 minuts, quan el portuguès va córrer com un esperitat per pressionar tot sol la sortida de pilota del Barça. Perdut en un triangle format per Valdés, Piqué i Mascherano, va ser superat amb dos tocs i el portuguès, en veure com els seus companys eren al mig del camp, va començar a gesticular impotent, demanant que l'ajudessin a pressionar. Un rebequeria d'un jugador que adora córrer, que va disfrutar a la final de Copa, quan pressionava acompanyat pels seus companys.

Ahir, però, el Madrid, conscient de la importància de no rebre un gol a casa, esperava tancat al seu propi camp, sense cedir espais. A mesura que passaven els minuts, la possessió de pilota del Barça creixia i creixia. 65%, 70%, 75% i fins i tot 80% a la mitja hora de joc.

D'ocasions, però, poques. Un xut de Villa i una jugada de toc per l'esquerra en què, canviant-se els rols, Messi va assistir Xavi, que va xutar contra Casillas. El Madrid, ni això. Només un Di María consolidat com un dels millors extrems del continent feia patir Alves per l'esquerra. La resta, joc subterrani per intentar tallar el ritme. Quan la possessió de pilota blanca es va fer insuportable, Arbeloa va començar a fer faltes sense pilota (a Pedro, Keita i Villa) i la primera part va acabar amb picabaralles i jugadors amb mala cara. Pinto, de fet, va ser expulsat al túnel de vestuaris. Si tocava jugar un partit de barri, quedava clar qui guanyaria.

Mourinho va reaccionar sacrificant de nou Özil per Adebayor. El portuguès s'ensumava que si no pressionava a dalt, el Barça li faria algun gol. Els blancs van començar la segona part assemblant-se més als de la Copa, però després de 225 minuts jugant amb foc, el nou estàndard blanc, Pepe, va veure la vermella per una falta molt dura sobre Alves. Vermella? Podia ser, però per a Mourinho era l'oportunitat per escenificar el seu teatre. Rialles, comentaris, aplaudiments i, de regal, una vermella.

I contra deu jugadors, el Barça, madur, creixent dia a dia, va trobar-se per fi amb el gol perdut. Afellay, que havia entrat per Pedro, va crear per la dreta la jugada en què Messi va posar la bota del peu per batre Casillas. Un torpede a la línia de flotació d'un Madrid que no va saber trobar les forces que sí que havia tingut i mostrat el dia del partit de Lliga, quan va empatar amb deu. Sembla que hagin passat segles, des d'aquell primer duel. Segles, o dies, en què el Barça s'ha fet fort. En què ha alçat la veu i, com un país, s'ha aixecat una altra vegada per sentenciar amb un gol de Messi immortal. Un gol dels seus: deixant estesos per terra cinc rivals i, de passada, tot un club que va reptar el campió i que ha topat amb un equip encisador.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT