Deu temporades a MotoGP somiant en la gran recompensa

BarcelonaUn Mundial de 125 cc, dos de 250 cc, vuit triomfs a la categoria petita i quinze més a la mitjana. L’aval de Dani Pedrosa era immillorable i semblava cridat a regnar, sí o sí, a MotoGP. Però quan el de Castellar del Vallès va fer el salt a la màxima categoria es va trobar amb un seguit d’obstacles que li han impedit coronar-se com el millor del món.

A Motegi, sota la pluja, Pedrosa va aconseguir la seva victòria número 50 al Mundial, la 27a a MotoGP. Deu temporades després de fer el salt, i sempre a l’equip Repsol Honda, ha estat lluitant amb els pilots capdavanters i ha ofert grans exhibicions de pilotatge. Però les lesions, la mecànica o la lluita contra rivals més potents li han impedit fer l’últim pas per aixecar el premi gran.

És difícil trobar una explicació unànime de per què Pedrosa no ha pogut ser campió de MotoGP. Alguns parlen de manca de talent, encara que algunes veus ho rebaten al·legant els tres Mundials en categories inferiors. D’altres ho atribueixen al fet que no té una moto prou competitiva, però aquesta tesi també xoca amb els que recorden els Mundials dels seus companys Nicky Hayden (2006), Casey Stoner (2011) i Marc Márquez (2013 i 2014).

“Vull donar-vos les gràcies a tots. Ha sigut una temporada molt difícil”, comentava Pedrosa després d’aixecar el trofeu que l’acreditava com a guanyador de la cursa del Japó. Feia més d’un any que el de Castellar del Vallès no pujava al graó més alt del podi. “Si estic especialment satisfet és perquè feia temps que no guanyava”, afegia.

Pensant en el 2016

Alberto Puig, expilot i mànager de Pedrosa fins al 2013, explicava en cercles íntims que hi havia dues coses crucials per aconseguir un títol. Una era “convèncer el dels xurros que el Dani és el millor de l’equip”, referint-se a l’enginyer que connecta cables a la moto per mesurar la telemetria i que detecta quin pilot treu més bon rendiment de la màquina. L’altra, evidentment, era portar la moto al límit durant les curses.

A Pedrosa l’atzar no l’ha acompanyat i les múltiples lesions -més d’una vintena al llarg de la seva carrera- l’han apartat de qualsevol opció per al títol. Almenys fins ara. Al Japó, en un traçat relliscós i només apte per als més hàbils, Pedrosa va demostrar que seguia sent un pilot a tenir en compte.

Els problemes físics han quedat, de moment, enrere, i les últimes molèsties a l’avantbraç ja no són un maldecap per competir. Ara li falta agafar confiança, tornar a convèncer l’enginyer dels xurros i mirar d’aconseguir el premi gran la temporada vinent. El 2016 complirà tot just 31 anys. Encara té temps per seguir somiant.