Publicitat
Publicitat

El Barça s'exhibeix a base de rondos, migcampisme exagerat i ambició eterna

Dictador amb pilota i el club més cruel del món

El Barça és el pitjor que li ha passat al futbol i el pitjor que li ha passat a ell mateix. Després de la final d'ahir al Japó, de l'exhibició contra el Santos (l'enèsima de l'era Guardiola), estem condemnats a sentir que un excel·lent partit de futbol serà només un partit més. La final de la Champions contra el United i el passeig recent al Bernabéu -que també ens van deixar la sensació d'un equip insultantment superior a l'altre, d'un equip monopolitzador de la pilota i d'un festival de bon joc- ara ja només són un altre gran partit més. Ahir els brasilers van ser els últims a adonar-se de com és de cruel coincidir amb aquest Barça, màquina perfecta de fer futbol.

Per beneïda repetició, per autoexigència infinita, el Barça inventa cada dia un partit millor i fa dolents els espectacles de la setmana anterior. I, a base de toc, de moviment, d'interpretació del joc, fa dolents equips que dominen les seves lligues, els seus continents. El Santos, malgrat estar carregat d'internacionals amb el Brasil, va semblar un equip fluix sota pals, tou en defensa, descoordinat al mig del camp i inofensiu en atac, sobretot durant els primers 45 minuts.

Migcampisme total

La culpa d'una final tan desigualada no és del Santos. És del Barça, i de la seva ambició per seguir fent història no en el què -que també-, sinó en el com . Guardiola va alinear el mateix onze que contra el Madrid, amb el canvi de Thiago per Alexis, per tornar a sortir amb un 3-4-3 que, a la pràctica, va ser un 3-6-1. El Barça va sortir amb cinc migcampistes purs, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc i Thiago, que van brillar més per l'aportació d'un Messi estratosfèric en la rematada i màgic en la combinació. Sense un jugador que estirés l'equip pel centre com Alexis va fer al Bernabéu, va ser Alves, novament a l'extrem dret, qui va córrer a l'espai per trencar la monotonia d'una pilota que el Santos mai va poder tenir sota control.

La segona part, menys intensa que la primera pel coixí que el 0-3 permetia, va suavitzar unes dades de possessió que van ser superiors al 75% en alguns trams de partit. Sense pilota, el conjunt brasiler i de retruc la seva referència, Neymar, van quedar despullats, anul·lats, morts, com queden tots els equips que juguen contra aquest Barça. I és que ja ho havien anunciat Guardiola i Cesc en roda de premsa: "Si dominem, no hi ha Neymar". I el monòleg blaugrana va ser tan absolut, que va esborrar del camp el rival i la seva gran estrella.

Cesc i Messi van al peu i a l'espai

La pressió del Santos va ser selectiva i només va buscar el Barça a dalt quan Valdés tenia la pilota. Però, inevitablement, va acabar reculat al seu propi camp, incapaç d'aturar l'allau de joc blaugrana. Impotent, va ballar al ritme de Messi, Cesc i Xavi, que es movien per dins i per fora, en curt i a l'espai. Iniesta, jugant també entre línies i aportant arribada, va associar-se bé amb Thiago per explotar una banda dreta que els brasilers deixaven molt òrfena, i més després de la lesió de Danilo.

Seria injust parlar del triomf, incontestable i majestuós, sense mencionar Valdés i les seves aturades, que en un altre context serien providencials però que corren el risc d'ignorar-se a l'ombra de les meravelles de Messi i companyia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT