Donald Trump, l’enemic de la diplomàcia de la lluita
BarcelonaEl maig del 2014 Christina Kelley aterrava a l’aeroport de Teheran provinent de Frankfurt. Les autoritats iranianes tenien ordres d’esperar-la però no la trobaven, ja que buscaven una nord-americana vestida de manera occidental. Però Kiki Kelley s’havia vestit d’acord amb les normes de la República Islàmica de l’Iran, ja a l’aeroport de Frankfurt, on va haver de donar explicacions a uns policies sorpresos. “No entenien per quina raó ja anava vestida així. Els vaig explicar que era un símbol de respecte. L’endemà la premsa parlava d’una nord-americana modesta que participaria en el Mundial de lluita grecoromana”, recorda.
Kelley va convertir-se en la primera dona des de l’any 1979, quan va triomfar la Revolució Islàmica, que entrava al temple de la lluita iraniana, el pavelló Shohaday-e Haftom-e-Tir. Kelley havia sigut escollida poc abans com la cap d’expedició de la selecció nord-americana masculina de lluita, tant en la seva modalitat de lluita lliure com en la grecoromana, i les autoritats iranianes van donar-li permís per entrar al pavelló. El públic, tot masculí, la va aplaudir. “Vaig entendre el valor que tenia la lluita per unir pobles. Anàvem pel bon camí, però Donald Trump no té ni idea de la feina feta per directius i esportistes durant anys per garantir la seguretat dels nostres ciutadans”, afirma.
Tres anys després, l’Iran ha negat els visats d’entrada als lluitadors dels Estats Units per participar en la Copa del Món de lluita lliure, que tindrà lloc del 16 al 17 de febrer a la ciutat de Kermanshah. “Durant els últims anys els lluitadors iranians han entrat als Estats Units, i els nostres lluitadors han entrat a l’Iran. Era un gran progrés”, es queixava el president de la federació de lluita nord-americana, Rich Bender. Trump ha vetat l’entrada als ciutadans de set estats de majoria musulmana, un dels quals l’Iran, i la reacció de Teheran ha sigut negar el visat als esportistes nord-americans. La resposta de Trump va ser piular a Twitter: “L’Iran juga amb foc, no aprecien com va ser d’amable el president Obama amb ells. Jo no ho seré!”, en referència a l’acord firmat el 2015 per l’anterior govern per controlar el programa nuclear iranià.
La coneguda com a diplomàcia de la lluita perilla. Batejada així en honor a la diplomàcia del ping-pong que va crear un pont de diàleg entre nord-americans i xinesos als anys 70, aquesta disciplina havia trencat barreres que la diplomàcia tradicional no havia aconseguit flanquejar. Els Estats Units són l’estat que ha guanyat més medalles olímpiques de la història (128) en lluita, que és l’esport més popular a l’Iran. Hi ha lluites tradicionals molt ben considerades, com el pahlevani. “L’únic esport purament nostre”, l’han definit polítics com l’expresident Mahmud Ahmadinejad. De fet, 43 de les 69 medalles olímpiques de l’Iran les han guanyat lluitadors, que són herois populars, com Gholamreza Takhti, guanyador de quatre medalles abans de morir de manera sospitosa el 1958, segurament assassinat pels serveis secrets del Mohammad Reza Pahlavi, l’últim xa.
Quan el 12 de febrer del 2013 el Comitè Olímpic Internacional va anunciar que valorava fer caure la lluita del programa olímpic per als Jocs del 2020, iranians i nord-americans van unir-se. El 6 de març, a Teheran, Rússia, l’Iran i els Estats Units es van reunir i va néixer el compromís de potenciar el seu esport. Aquell mateix 2013 els Estats Units van convidar la selecció iraniana a participar en un torneig amistós en un escenari especial: l’Estació Central de Nova York. On solen passar milers de passatgers cada dia es va aixecar un escenari per organitzar una jornada de combats. Els iranians, ovacionats pel públic local, els van guanyar tots excepte un.
Tres setmanes després el moderat Hassan Rouhani guanyava les eleccions iranianes i la diplomàcia de la lluita feia un pas endavant més el maig del 2014, quan, a la Copa del Món de lluita grecoromana, el govern de Teheran va donar el visat a Christina Kelley i li va permetre ser la primera dona que entrava en un pavelló de lluita local des del 1979. En aquella Copa del 2014 l’Iran va guanyar més medalles que ningú, i va superar els russos, però la imatge més recordada va ser quan el nord-americà Robert Smith, després de guanyar un combat, va canviar-se la samarreta amb un voluntari iranià. I, amb una bandera iraniana al pit, va saludar la graderia, que el va ovacionar. “Els iranians estimen la lluita, els admiro i ells em respecten. Mai penses que la política et pugui tocar, i ara ho ha fet, estic decebut”, deia Jordan Burroughs, lluitador campió olímpic el 2012 i un dels que havien de viatjar aquests dies a l’Iran per participar en una Copa anual que l’Iran va guanyar el 2016, precisament a Los Angeles, quan la diplomàcia funcionava.
