Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Enlloc com a casa?

Temps era temps que a l'Ateneu, l'equip de la meva ciutat, hi havia majoria de jugadors dits "de casa"; és a dir, nascuts i crescuts a la població. Recordo que quan érem petits i ens tornàvem bojos si algun dia ens tocava jugar en un camp que no fos de terra (rostoll inclòs), tots teníem un jugador de referència de Primera, però també tots volíem començar sent el Sisco. El Francesc Garcia treballava i treballa en una escola no llunyana al camp que, encertadament, duia el nom d'Agustí Calvet, Gaziel . El Sisco reunia molts elements que atreien uns aprenents de futbolista crescuts en una vila mitjana de principis dels vuitanta: amable amb la mainada (va arribar a entrenar equips de base), conegut i apreciat a la població, un model de comportament dins del camp i un jugador de la casa que, al marge de les persones, sabia el que representava portar l'escut de l'equip de la ciutat. Jugava de lateral dret amb l'Ateneu, i tot i algunes escapades a Olot o a Palafrugell, durant molts anys les alineacions començaven amb un porter gairebé inamovible (primer Requena, ara comercial d'una marca esportiva, i després Jordi Busquets, el pare del blaugrana Oriol i l'ara matalasser Pol) i després venia, amb el 2 a l'esquena, el Sisco.

Quan el Sisco va fitxar pel Palafrugell hi va haver terrabastall. Quan els objectius de l'equip van tornar-se més ambiciosos, com va passar en molts altres llocs, els jugadors "de fora" eren cada cop més. Primer dels voltants, després fins i tot de Barcelona, a vegades per obra i gràcia de representants espavilats. I així, l'admiració començava a transformar-se en pressió. En exigència. Inconscientment el soci assumia que el jugador forà no coneixeria res del club que l'havia reclutat i que els jugadors de casa eren els que havien d'exhibir els valors que se'ls suposava. De mica en mica es va anar fonamentant la idea que per a un jugador de la casa era molt més difícil jugar davant del seu públic que lluny de l'estadi. I així, encara avui dia, hi ha un munt de jugadors de la ciutat repartits per altres clubs i en el primer equip són minoria.

La davallada econòmica general i la seva repercussió en el futbol semblen invertir la tendència. En moments difícils les frases "confiarem en els joves" i "farem un equip de la casa" esdevenen repetitives. Certament, repassant les plantilles de la Segona A i la Segona B d'enguany, l'esperança de la "relocalització" de les plantilles sembla fonamentada. El Xerez va recuperar ja fa dos anys Bruno Herrero, que era en el Múrcia, i José Vega, que era en el Còrdova, tots dos nascuts a Jerez. A Las Palmas els jugadors de fora són minoria i els ídols (Jonathan Viera, David González i altres) són de l'illa. El Sabadell ("Mai estirarem més el braç que la màniga mentre jo sigui president", recorda Joan Soteras) ha rescatat Aaron Bueno i manté Juvenal. El Girona va aconseguir fer tornar Ferran Corominas a Montilivi, on havia jugat el seu tiet Esteve, i el Sant Andreu, Dídac Navarro, nascut i crescut al barri. Al mateix temps, però, continuem veient molts jugadors del país repartits per diversos clubs de Segona A i Segona B. Alguns, lògicament, podran militar en clubs de superior categoria que el que tenen a la seva vila o ciutat natal o en una ciutat pròxima, però això no es dóna en tots els casos, com els de Matamala al Recreativo, Xumetra a l'Elx i Urrea a l'Ontinyent, per posar només tres exemples. Per tot plegat, un s'acaba plantejant si el recurs dels jugadors de casa és un recurs de cara a la galeria, si no és un tòpic però que costa complir... O si encara persisteix entre molts futbolistes la por de la mirada diferenciada per ser "el de casa".

Però bé, com sempre, només és una opinió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT